A la Blau, de la teva família

SR. DIRECTOR:

D’abril a abril, ha passat un any: sense mesos, sense setmanes, sense temps. Increïblement s’ha continuat fent de dia 365 vegades, matinada rere matinada, després de la nostra fi del món.

No escrivim per parlar d’aquest temps, que no podríem explicar, un any sense tu però a la vegada amb tu, a cada minut. No escrivim aquesta carta per parlar de la teva mort, malgrat serne l’aniversari, no per evitar parlar-ne, sabem prou que no hi ha silenci que la pugui obviar.

Volem parlar de tu i de vida, de l’únic camí possible que podem travessar ara que hem perdut mapes i brúixoles. El camí de l’amor que ens has deixat obert. Perquè si és cert que l’enyorança d’allò que hem perdut amb tu ens acompanyarà sempre, estem aprenent que ens acompanyarà molt més el temps compartit amb tu, i és per aquesta raó que volem agrair-te tot el que ens has ofert i ens continues oferint. Ets un regal per a tots els qui vam coincidir amb tu, en tu tothom ha trobat el millor que es pot ser en aquesta vida, una bona persona que feia el món més bonic.

I estem segurs que ara, allà on siguis, en aquest altre món, ja s’han adonat d’aquesta sort. Volem recordar-te en les complicitats i llenguatge particular teixit amb tu al llarg dels anys. T’imaginem, ara sí, la capitana de les aventures del Piquirito, amb la Boira, el Roc, el Pantxo, la Nàssua, la Pucetes, el Txolo i el Lab, que també s’hi haurà afegit darrerament. T’enviem cada dia mil petons, com els dels matins que et deixàvem al col·le, per omplir-te les butxaques de la bata i l’abric, fins a la tarda, quan tornaves a casa amb la carmanyola també plena de formigues i bestioles diverses que trobàveu al pati. T’entreveiem amb les teves llibretes de dibuixos i els teus retoladors, o potser llegint algun manga mentre et poses de fons You and I o l’última de les Black Pink. Aprofitem per recordar-te que a les nits et tapis bé, no et deixis els peus fora del cobrellit encara que ja no vinguin “los lobos del fred”... I al matí segur que demanes dos minuts més, abans de despertar-te. Fins i tot,

potser tens un altre cop una companya d’habitació amb la qual jugueu al tenis de llit a llit amb les espardenyes per raquetes i un parell de mitjons com a pilota. Mentrestant, Blauets, esperem a veure amb tu l’últim capítol de The Big Bang Theory, no ens hauria fet gràcia sense la teva mitja rialleta quan el Sheldon picava a la porta: “Penny, Penny, Penny.” Ara entenem que les paraules que us dèiem a tu i a la teva germana les nits d’estiu –mentre sèiem escoltant el so del mar, mirant com sa Palomera i les roques del costat resistien les onades– eren unes paraules que havien de servir-nos a nosaltres: per donar-nos força i aixecar-nos després d’una marea que tot ho arrossega. Així ho fem.

L’altre dia vam llegir la notícia que uns furtius van caçar el Takaya, l’últim llop salvatge de l’illa Discovery, al Canadà. Vam pensar que tant de bo aquestes persones haguessin llegit el teu conte, que acaba així: “...A partir d’aquell dia, Katia al regne dels llops el van llegir nens i nenes d’arreu del món i van aprendre a estimar els llops igual que ella.” La teva presència en aquest món el va embellir, perquè duies una llum d’aquelles que il·luminen sense necessitat d’enlluernar, i n’has deixat l’estela. Et portem dins en una abraçada constant, amb els records coberts de plors i rialles, però en cap moment, el dolor i tristesa de la teva absència, encara que l’haguéssim conegut com a destí, no ens faria renunciar a la gratitud dels anys que t’hem tingut al costat. No renunciaríem a cap ni una de les vivències compartides. Gràcies per tot, per l’amor incondicional i etern. Ja saps... Infinitomil.

“Las palabras nunca alcanzan cuando lo que hay que decir desborda el alma.” (J. Cortázar).

“Totes les estrelles em donaran de beure...” (El Petit Príncep, Saint-Exupéry).

“Pujaré al cel blau a collir paraules per una escala tallada en el vent.” (Endreça, J. Raspall).

“Nada de lo que sucede se olvida jamás, aunque tú no puedas recordarlo.” (El viaje de Chihiro).