Reflexions a redós d'una caiguda
SR. DIRECTOR:
El 20 d’octubre passat vaig patir una caiguda anant amb la moto que em va causar una lesió a l’espatlla. Malgrat el dolor, la lesió no afectava que pogués continuar el meu treball habitual, motiu pel qual vaig demanar hora al CAP de Guissona per fer la visita al metge. És un CAP sobresaturat amb uns professionals que fan més hores que les que marca el rellotge i, conseqüentment, la visita se’m va programar per al desembre. El metge va optar per provar 15 dies de rehabilitació, però el dolor no disminuïa i vam passar a demanar hora al CAP de Tàrrega per veure l’especialista. La cita va ser 40 dies després. A Tàrrega, l’especialista va considerar que s’havia de fer una ressonància per veure l’abast real del cop. D’aquesta manera, va demanar fer una ressonància a l’Hospital de Santa Maria de Lleida. Dimarts em truquen per fer la ressonància el dijous 14 de maig a les 04.45 h de la matinada. Han passat 8 mesos i finalment he decidit anul·lar la visita i deixar que la naturalesa faci el seu curs. Puc suportar el mal d’espatlla els anys que em queden. No vull recórrer en aquestes hores els 70 quilòmetres que hi ha fins a Lleida. Per sort, tinc el meu cotxe perquè, si aquest desplaçament l’hagués de fer amb transport públic, hauria de contractar un taxi, ja que de Guissona a Lleida no hi ha cap transport públic. Malgrat el col·lapse de la sanitat, he de dir que a Catalunya tenim un bon servei sanitari. El que no tenim són uns polítics atents al territori. El centre de comunicació natural de la Segarra no és ni ha estat mai la mal comunicada ciutat Lleida, on només a deshores es pot anar en tren o en autobús des de Cervera. Geogràficament tampoc la Segarra pertany a Ponent pel fet que és just al centre de Catalunya. El nostre mercat habitual no ha estat mai Lleida, tenim al costat Igualada, i amb l’eix transversal també Manresa. En tot cas, tampoc és unitària aquesta reivindicació que ara estic fent. El que sí que és unitari és que al territori de la Segarra i de l’Urgell, amb prop de 60.000 veïns, li pertoca tenir un centre sanitari proper i a l’abast dels veïns com el que el 2009 es va projectar a Tàrrega. A la Segarra i l’Urgell els toca també tenir uns polítics més propers, perquè dependre de Lleida o de Barcelona, fins a dia d’avui, només ens ha servit per patir actituds caciquils i per ser el cul d’un territori on únicament tallen cintes quan arriben els períodes electorals.