Qui ens ha pres la primavera?

SR. DIRECTOR:

Ara que comencem a notar les primeres calors de l’estiu, amb les seves hores llargues i pesades, tinc enyor de la primavera i el seu esclat de vida, de quan les branques s’emplenen de verd i arreu neixen flors tant a les humils herbes del camp com a les esplendoroses branques dels arbres, mentre que el món animal es prepara per rebre noves generacions com anuncien els cants dels ocells, les corredisses dels mamífers i els quasi imperceptibles sons dels insectes i altres invertebrats, però llavors, de sobte, recordo que aquest any ens han pres quelcom més que el mes d’abril, com deia Sabina, ens hem quedat sense poder gaudir de la millor estació de l’any, i clar, llavors el que sento no és enyor, és frustració, ja que ens han pres la primavera.

Els lleidatans som uns privilegiats perquè, gràcies als esforços dels nostres agricultors, tenim una horta on s’arrenglen extensions d’arbres fruiters que a començaments de març ofereixen amb la seva floració un espectacle esplèndid. Llàstima que no l’hem pogut gaudir gaire aquest any, ja que aviat vam quedar reclosos a les nostres llars, dins d’una closca protectora per protegir-nos dels mals averanys que voltaven pel carrer, i segueixen voltant, no ho oblidem, atès que s’ha escampat un virus terrible i, per la nostra seguretat i la dels nostres veïns, ens van ordenar a tots que restéssim confinats a casa. Això significà, per aquells que vivim a la ciutat lluny de la natura, que el nostre camp visual quedes reduït a l’espai que s’albira des d’una finestra o, si més no, d’una terrassa, i només podíem intuir la primavera pels cants i els vols dels ocells, que gaudien de més tranquil·litat que mai. Quina delícia era poder-los fruir.

Tanmateix s’ha fet evident que mentre nosaltres romaníem tancats, la natura dissipava els mals fums que provoquem amb les nostres activitats productives i lúdiques, l’aire esdevenia molt més net, les aigües i els rius dispersaven els contaminants i en disminuïen la seva concentració, i tota la natura s’obria d’aquesta manera esplendorosa sense estar cohibida per la nostra acció, ja que havien desaparegut d’escena aquests estranys simis vestits i els seus artefactes amb què ho perverteixen tot.

Llavors, penso que els humans som totalment prescindibles. La Terra i la biosfera prosperen molt millor sense nosaltres, i que només un egoisme absurd em fomentava la frustració de perdre la primavera. També penso que els humans sí que hem perdut el món, i que cal tornar-lo a retrobar. Però primer potser que ens trobem a nosaltres mateixos i repensem com vivim i que hem de fer per poder compartir entre tots les riqueses de la Terra sense mancances i sense destruir-la. Necessitem menys consumisme i més solidaritat, que és el que alguns herois han practicat durant aquest temps. I llavors penso quina sort que aquest any ens han pres la primavera, però ens han regalat un nou estiu, aprofitem-lo.