Educació menysprea l'Alt Pirineu i Aran

SR. DIRECTOR:

El claustre de professors de l’escola pública on treballo s’ha reunit en videoconferència per tal que se’ns expliqués el pla d’obertura pel proper curs. La sorpresa ha estat majúscula quan hem pogut comprovar que tindríem dos grups més, per la necessitat de passar de dos a tres grups en nivells en què no es podria mantenir distància de seguretat, i a la plantilla hi hauria una mestra menys. Després he pogut saber que en cap escola de l’Alt Pirineu i l’Aran s’ha previst augmentar la plantilla, i que no som els únics que l’hem vist retallada.

Fa més de trenta anys que treballo per Educació, he passat per escoles d’especial dificultat, per les aules d’educació infantil, primària i secundària, i també per l’administració. Per primera vegada, estic desanimada i veig el desànim al meu voltant. La situació que estem vivint és difícil de gestionar, ho sabem, i els mestres ens adaptarem a qualsevol canvi, com hem fet des del 13 de març, però l’oblit a què estem sotmesos no és nou. Se’ns omple la boca en parlar de la necessitat de dotar de bons serveis les àrees poc poblades per tal d’afavorir que la gent no marxi i que n’arribi de nova, però assistim a la deixadesa envers el nostre territori.

En els darrers deu anys hem anat perdent coses que havien costat molt d’aconseguir. Des de setembre de 2007 i fins a les eleccions del 2011, vaig tenir l’honor d’ocupar el càrrec d’adjunta al director dels Serveis Territorials per l’Alt Pirineu i Aran, i amb la complicitat d’alcaldes de diferent signe, de presidents dels Consells Comarcals, del Síndic d’Aran, dels treballadors dels Serveis Territorials de Lleida i dels Serveis Centrals, i el suport de la Delegació del Govern a l’Alt Pirineu i Aran, del conseller d’Ensenyament i del president de la Generalitat, vam poder fer moltes coses i deixar-ne moltes altres de planificades que sembla que hagin passat a la història.

A Catalunya, després d’aquell tripartit, llavors defenestrat pels mitjans de comunicació i lloat d’amagat fins i tot pels polítics d’altres signes, la inversió en educació ha baixat significativament. La situació actual ens deixa clar als veïns de les comarques de muntanya que no comptem; sento aquella frase que tantes vegades havia escoltat: “Només suposeu el 2% de l’alumnat de Catalunya.”

Demano a tots els polítics del Pirineu i l’Aran que es preguntin què farien si aquesta decisió de deixar-nos al marge de qualsevol dotació de personal, amb l’actual situació, l’hagués pres el conseller Maragall quan era socialista. A veure si us poseu les piles perquè estem en estat catatònic; se’ns ha clavat una punta de l’estelada a l’ull i no ens permet veure-hi. A veure si no se’ns en clava cap a la gola i podem parlar.