Reflexió sobre l'època Covid-19

Sr. Director:

Repassant una mica l’estat personal en allò relatiu a l’època de la Covid-19, us convido a la reflexió personal de com i en què m’ha fet pensar aquesta pandèmia: la reclusió, la convivència amb les persones, les meves frustracions i les dels que m’envolten... Fent un repàs d’aquest any, em dóna una visió més personal l’esperança en les persones i les meves decepcions absolutes, amb un únic culpable: jo, tot pensant en què m’he equivocat. És allò que deia Prada d’avis, pseudoexperts en lleis i xerraires. Doncs així estem, amb el compromís, l’experiència i la formació base fonamental de qualsevol relació professional.

En condicions normals, el dia a dia ens absorbeix i emmascara moltes coses i amb l’època de confinament que hem passat les respostes, o senzillament els silencis, descriuen una relació i, molts cops, també alguna cosa més. En alguns casos estan en perfecta sintonia i, en d’altres, és absolutament el contrari i ens trobem amb satisfaccions i decepcions que van agafades de la mà, com sempre a la vida, però, quan ho vius en primera persona, et colpeix molt més. Una època dura per esdeveniments molt propers i dolorosos, de gent que m’estimo molt, que ja formen part de la meva família i que ens fan pensar sobre el que ens depara la vida quan menys ho mereixes, però és així. Amb la grandesa del consol que trobem els uns en els altres i aquella dependència que et porta la situació i obre la porta a compartir també el dolor. I no sempre és així, ni amb tots és així.

Quan anem a l’esfera de la filosofia política, més que mai em ve al cap el pensament de Hegel que parla de la conciliació de l’individu i l’Estat i de l’obligació d’aquest amb la cura dels recursos naturals per a les generacions futures. Així ho escriu en una obra del 1820 que es titula Principis de la filosofia del dret, i afirma que l’home val pel que val, no perquè sigui jueu, catòlic, protestant, alemany o italià. Crec que és obvi que avui tots subscriuríem aquests termes més enllà de la dualitat de la lectura que podem fer de la persona, una contradicció que ja va posar en relleu Schopenhauer. Construir el futur és en mans de tots i ho hem de fer des del respecte i el diàleg. Tot el que hem viscut ens ha ensenyat profundament la nostra vulnerabilitat, tot allò que ens pensàvem que era intocable i inamovible ja no ho és tant i ens ha fet veure com en podem ser, de febles. No hem de perdre de vista la possibilitat d’anar construint plegats, d’obrir camins personals de reconciliació i d’intentar veure amb els ulls dels altres i rebre’ls amb la mà estesa, encara que ens costi molt.

Diu un proverbi xinès que quan Déu desitja enviar desastres sobre els humans, els emplena de virtuts per veure com en sobreviuen, i si els vol beneir els omple de defectes. Ho he dit al principi, tot és culpa meva i no vull que a la meva memòria quedi dolor, sinó esperança, vull gestionar les decepcions amb optimisme perquè el culpable sóc jo, en cap cas ningú més, i si tinc la possibilitat de tornar a decidir segur que em tornaré a equivocar, però sens dubte tornaré a tenir persones que, quan menys t’ho esperes, són i seran part de la teva vida