“Bé han de tenir el títol per exercir, no?”, va dir el tertulià...

SR. DIRECTOR:

Com a professora de formació professional i del cicle formatiu de Tècnic en Atenció a les Persones en Situació de Dependència, títol que segurament devien tenir aquestes dues noietes, voldria recordar unes cosetes. No faig l’escrit per disculpar-les, sinó per deixar a l’aire “cosetes” que fa anys que com a societat estem cultivant i ara ho estem recollint. Com deia la meva padrina, “on hi ha la persona hi ha el perill”, i hi afegiria: “On hi ha la persona hi ha la negligència.” Òbviament tenir un títol no és sinònim de ser bon professional. Moltes de les meves companyes, segons alumnes que hem tingut, hem estat les primeres a dir que no ens ficaríem a les seves mans. Llavors, per què tenen el títol? Primer, perquè el món educatiu majoritàriament encara funciona amb llibres i exàmens; segon, perquè a la formació professional les pràctiques són avaluades per la mateixa empresa i tutora del centre, i tercer, perquè hi ha alumnat que exerceix aquest cicle de grau mitjà per accedir als superiors, o sigui, que no és vocacional, i en aquest cas fins i tot té poc a veure amb la temàtica que treballarà al superior. Per tant, si una alumna treu bones notes, és ben valorada a l’empresa on ha realitzat les pràctiques (300 h aprox.) i vol continuar fent un superior, podem dir que gairebé en un 95% obtindrà el títol. D’aquí que exerceixi com una bona professional, queda molt, i no només en aquesta professió. En totes hi haurà grans professionals i grans mediocres.

El més fotut d’aquestes dues noies és que deien que assumirien les conseqüències de les seves accions, o sigui, sembla que el missatge és: tu pots fer el que vulguis, sempre que després assumeixis les conseqüències. Han après el contingut, se saben la teoria, han après a ser el que s’anomena políticament correctes, però és obvi que no saben fer un bon ús del que han après. Tothom sap què vol dir l’empatia, però poca gent la practica. Per arribar a entendre (no justificar) aquestes noies hem de fer valoració de la famosa “tribu”, on entra tothom, la mateixa persona, la família, l’àmbit educatiu i formatiu, el món laboral... En definitiva, la societat. L’individualisme d’alguns i algunes fa massa anys que ens porta a acceptar coses mal fetes, repetides constantment, fins al punt d’accepta-les com a bones. Així doncs, què fem? Els retirem el títol? Hauria de ser així, no? No han assumit una actitud i un comportament professionals. Ara bé, qui serà l’agosarat? Aquí volia arribar. Hem estat alimentant un sistema d’hipocresia, on pocs assumeixen responsabilitats per les seves professions i pocs hi ha que els demanin que tinguin el valor. Quan es crida “foc!” ens anem passant les responsabilitats segons títols i càrrecs i al final tot el piset ja s’ha cremat! Un títol el pot tenir qualsevol, arribar a ser bona persona i professional (amb o sense càrrec), costa més. L’altre dia vaig anar al funeral de la Francisca, de 96 anys. Es podria dir que potser ja li havia arribat l’hora per l’edat, però segurament va morir de pena. Durant 6 mesos només va rebre la visita dels seus familiars dos vegades comptades de 20 minuts, els protocols no permetien més. Abans del confinament rebia la visita cada dia –cada dia!– des de feia 8 anys de la seva filla! Els protocols van venir establerts des de dalt, no hi va haver cap professional que pogués valorar l’aplicació i seguiment? I el més important, modificar-ho o adaptar-ho segons l’usuari? Tothom coneix la definició de treball en equip, pocs professionals (amb i sense càrrec) el practiquen.