In memoriam

Sr. Director:

El setembre del 95 moria Joaquim Arana. Malgrat tenir només 59 anys, havia deixat petjada i era vist com una mena de llegenda, discutible, això sí. Jo el vaig conèixer en el seu retorn a la política, ja en plena democràcia, quan, amb un grup de joves del partit, l’ajudàvem ensobrant i enganxant cartells. Era simpàtic, divertit, elegant, atractiu i, sobretot, generós. Cada vespre, quan acabàvem la feina, ens convidava al bar del davant: “Preneu el que vulgueu.” Cada vespre. Els resultats no van ser bons, i els darrers anys els dedicà als negocis i vam coincidir poc. Tot i això, encara tinc una foto seva penjada a la paret de casa: mirar un home guapo sempre dóna bo. Després va venir una altra campanya, i també vam ensobrar i mitinejar, però el candidat no ens va convidar mai a res. Mai. Va ser escollit, i des de llavors té càrrecs importants. Arana fa 25 anys que és mort. L’altre encara mana. Així van les coses...