Creuer per les Garrigues profundes (Bovera)

Sr. Director:

Fa uns dies, parlant amb una amiga de la demarcació del Segrià, i després d’una llarga conversa, va sortir el tema de si el seu poble té més habitants que el meu (Bovera), i que ells tenen una gran explotació de fruita de pinyol, etc. Sí, sí, és veritat. Però jo vaig contestar que segons el filòsof Aristòtil “és més important la qualitat que la quantitat”.

El meu poble té una gran riquesa rural, molt valorable. Uns boscos de pins amb tota la seua esplendor (que són un gran pulmó), que quan bufa el vent i et trobes submergit allà, al bosc, al seu costat, és un gaudi escoltar la seua bonica melodia musical juntament amb el cant de verderoles, caderneres, gafarrons, etc., entonant-hi un Ave Maria. No hi ha polifonia que l’iguali (fa molts anys que canto en una coral amb molt bona directora). També hi ha arbustos que donen fruits: cireres de pastor, l’argilaga de muntanya, que punxa molt, etc. Plantes medicinals i aromàtiques: romaní, farigola, te de roca, fenoll, ginesta, ruda, lavanda, camamilla, etc. I el nostre apreciat i medicinal oli d’oliva (“or líquid del terme”), nous, ametlles, etc. Sempre sense oblidar les laborioses abelles amb els seus ruscos, destil·lant el seu diví nèctar, menjar de déus: la mel. Recordo veure el meu avi i els pares traient bresques. Una dolça i inoblidable vivència. Segons Einstein, si les abelles desapareguessin, el món duraria quatre anys. El famós físic no anava pas errat: si no hi ha pol· linització, no hi ha llavors; si no hi ha llavors, no hi ha fruits; i si no hi ha fruits, no hi ha vida. Sabies que, per obtenir un quilo de mel, 2.540 abelles han de treballar fent 180.000 km de vol utilitzant el nèctar de 4,5 milions de flors? Un miracle de la Mare Naturalesa.

Passejar per aquests paratges et relaxa i et dóna pau espiritual, tan necessària en aquests temps. Tenim a uns quants quilòmetres l’inoblidable poble de la meua estimada mare de casa Rey: Bellaguarda, que està geogràficament als peus del massís de la serra del Montsant, parc natural de 9.000 hectàrees.

El Montsant és un gran baluard de roca amb nou ermites. Muntanya de benedicció per als àrabs, santa per als cristians. Un autèntic santuari, casa dels déus i reducte de la vida contemplativa, regne del silenci, la solitud i l’austeritat. Va ser declarat parc natural per la Generalitat de Catalunya l’any 2002. Tornant al poble de Bovera: per refrescar-se una mica a les seues piscines i el jacuzzi, cosa que et deixa molt relaxat i rejovenit.

L’esmentat recinte també té aparcament per a caravanes. Hi ha també visites guiades: Mas del Senyor, construcció artisticocultural en una finca de 200 hectàrees. Un forn d’oli de ginebrer, una olivera centenària, tortugues autòctones, etc. Es pot saborejar una exquisida paella de marisc feta per la meua amiga Rosa Mary, de Cal Tonet, sota el tendal de les piscines en una tarda plujosa, escoltant el suau murmuri de l’aigua i delectant la paella “estrella”. Dic això perquè l’agost del 2019 vam fer una excursió amb els meus companys del Laboratori d’Anàlisis Clíniques de l’Hospital Arnau de Vilanova, els quals van quedar corpresos d’aquest “creuer” que vam fer, sempre acompanyats per l’alcalde (moltes gràcies i molt agraïts).

Una persona predisposada a ajudar els altres (com diu la frase, “un alcalde es deu al seu poble”). Felicitats, Sr. Alcalde! Així m’acomiado amb una pinzellada d’“Un creuer per les Garrigues profundes”.