Solidari, que no pas solitari

SR. DIRECTOR:

L’etimologia llatina em descobreix el sentit legal del mot solidaritat. Ve a ésser una mena de dret o obligació conjunta –in solidum– de diverses persones. Altra cosa seria el vessant de comportament humà en forma isolada. Crec del tot necessari parlar-ne al bell mig de la pandèmia. Quan dubto que hi hagi una sola persona –en tot el planeta– que pugui predir-ne la cloenda... Va essent hora de plantejar-s’ho individualment. En una situació i entorn tan súmmament malmesos, em revolta copsar certs comentaris i posicionaments egocèntrics de gent que es fa l’orni i no se’n preocupa gens ni mica. Sobretot des d’una trona autosuficient, arrelada en tics de pur egoisme. Justament en l’antònim d’aquest perfil dibuixo el valor d’aquest concepte.

Posat a assenyalar exemples que donin suport al meu pensament, reitero el que qualifico de paperot impresentable, repel·lent i patètic dels polítics. Lamento no salvar-ne ni un de sol. De fet, no me’n consta cap que hagi renunciat a un sol avantatge o prebenda inherent al seu càrrec durant aquests mesos tan durs. Parlo de “càrrec” que no pas de “feina”, ja que em pregunto si produeixen quelcom envers l’avenç i progrés real de la societat. Ho interpreto realment com un modus vivendi, atesos els condicionants exposats. Cercant fondària i “ferro colat” per a la meua anàlisi, em permeto introduir un tast/ text d’una cançó catalana, acoblada a la litúrgia cristiana: “Junts escriurem/ amb lletres lluminoses/ la història de la nostra llibertat/ i junts veurem/ brillar sobre la terra/ la llum per a tots els oprimits./ La solidaritat/ ritma la nostra marxa, guia els nostres cors.”

Com a exemple, m’abraono sobre la compareixença de la consellera Meritxell Budó en roda de premsa, el 27 d’octubre. Davant les preguntes reiterades/insistents d’un periodista sobre “detalls” concrets de la classe dirigent envers la població –durant la Covid–, optà per engegar-lo a dida. El driblà dient que “ja havia contestat una pregunta similar setmanes abans i no ho tornaria a fer”. A banda que, en tot cas, “era qüestió personal de cada membre del govern”.

Solidaritat equival a compartir esforços. No s’hi val a imposar normes a la gent –sovint parides absurdament– amb màniga ampla per als de dalt i tolerància zero i sanció per a la darrera baula. No essent així, un té dret a aplicar la teoria del “campi qui pugui”. Potser som a Xauxa?