No em facis riure, que em pixaré

Sr. Director:

Que la pandèmia ens ho ha capgirat tot és evident, i això ha fet que la nostra vida s’hagi d’adaptar a les noves circumstàncies restrictives que en benefici de la salut pública ens van decretant en funció dels canvis de dades registrades en cada moment. Hi ha coses, però, que crec han esdevingut per quedar-se ja definitivament, com és la protecció de pantalles en els llocs d’atenció al públic i, sortosament, moltes actituds i mesures higièniques que no solíem pas fer tan sovint abans de la Covid-19. N’hi haurà que seran temporals (o no), com són l’increment de cues arreu de moltes entitats i establiments oficials (Correus, bancs, centres oficials, etc.).

Vergonya els hauria de fer el fet d’obligar a haver de fer cua al carrer, en plena intempèrie, dempeus i sense cap atenció ni cobert, plogui, nevi, faci fred o calor, els ciutadans, molts d’ells ancians i persones delicades. Els organismes oficials han pres alguna mesura al respecte com podria ser un augment de les plantilles per evitar tantes esperes exteriors i fer-les més suportables? Però, sobretot, amb això de les mesures restrictives dels bars i restaurants (espero ja que per poc temps), d’una cosa sí que m’he adonat, i és que segons a quina hora volti, i si vaig amb companyia, prego que no m’expliquin cap acudit, ja que, si em pixo de riure, el problema és on poder anar a buidar la bufeta. És que ni volent pagar puc solucionar aquest desfici. On són, doncs, els WC públics repartits per la ciutat que podria haver-hi i abans sí que hi havia?

Aleshores, em pregunto: si mai em trobo en aquestes circumstàncies, m’he de tornar incívic i procurar que no em vegin?