Els vells sobren

SR. DIRECTOR:

Carta dirigida a les diferents Administracions, a totes, ja que tenen molta feina per fer, feina que ningú no fa. Tinc 70 anys i un munt de xacres que no detallaré, els metges m’aconsellen exercici físic i que camini, que camini molt, suposo que com a molts milers de ciutadans.

Surto de casa caminant o amb bicicleta, i observo davant les entitats financeres cues de persones grans, dempeus, al carrer, faci fred o calor, plogui o faci sol.

Han de fer gestions en aquestes entitats, els directius de les quals guanyen diners a cabassos (com vulgarment es diu). Aquestes entitats limiten l’horari d’atenció al públic, sigui jove o vell, redueixen les seues plantilles i les oficines de forma dràstica amb els nostres diners, cobren les comissions que volen, perquè ningú no els controla, pretenen que els clients d’avançada edat facin les seues gestions pel mòbil, o des de l’ordinador, i actuen amb una prepotència com si ells mai no s’hagin de fer grans; en fi, una veritable vergonya.

Segueixo el meu camí: a la meua edat els problemes de bufeta comencen a fer efecte, necessito orinar. M’atanso a un bar i demano un cafè, són les 9.30 hores (“puc entrar al lavabo?”, pregunto). “No, de cap manera, a aquesta hora ja no es pot” (mesures sanitàries de la Covid- 19). Camino 200 metres i torno a preguntar si seria possible entrar al lavabo: “No, senyor, no es pot.”

Què hem de fer? Ens hem de morir i ja està. Què li hem fet a aquesta societat que ha deixat morir milers i milers dels seus avis, com si fossin gossos a les avantsales dels tanatoris que anomenaven residències, i ens té tan poc respecte? No queda gens de dignitat ni de valors? Els diners ho són tots? Els que governen, del partit que siguin, saben que han de governar per al poble? Aquesta pandèmia no havia de crear una societat millor?