Més sobre les obres de l'antic bisbat

SR. DIRECTOR:

Divendres passat dia 6, per una raó puntual, esmorzava amb la dona i una filla –quin bon acompanyament– al bar del Museu de Lleida. Aleshores va arribar un camió i darrere seu una munió de càmeres i fotògrafs. Ens vam adonar del que allò comportava: una altra buidada d’obres del Museu. Aquella truita tan bona de patates se’m va posar malament. “Quosque tandem abutare patientia nostra.” Sí, ja n’hi ha prou. Coneixem que a l’Estat espanyol hi ha bisbats que comparteixen territoris en diverses comunitats, com els de Tortosa i Palència.

Dos exemples i ja en tenim prou. I sobretot aquesta fastigosa prepotència demostrada per polítics de la comunitat veïna que parlen exultants com si haguessin obtingut una victòria sobre un enemic a batre. Però que no havíem compartit agermanats i satisfets més de vuit-cents anys d’una història comuna? A la població estiuenca de Cambrils, al llarg de més de trenta anys, havíem compartit veïnatge amb saragossans, i gaudíem en agradable companyia moltes taules i celebracions familiars. I, de sobte, ara farà un parell d’anys, aquesta convivència s’ha trencat. Primer hem escoltat retrets per acaparar uns béns que no eren nostres i, darrerament, comentaris triomfals per aquesta recuperació per part seva d’unes obres legalment adquirides i injustament preses per argúcies judicials.

Tot plegat no ho puc entendre. És una evident manipulació per uns mesquins interessos polítics. Per cert, fa molts anys, el darrer comte d’Urgell va ser nomenat pel rei Martí I lloctinent d’Aragó. A l’arribar a Saragossa, la majoria de la noblesa aragonesa li va fer la vida i la seva gestió impossibles. Tan difícil és poder-se entendre entre veïns?