Quan no s'entén res...

Sr. Director:

Ara sí que ho tinc clar: quan acabi aquesta pandèmia (perquè algun dia s’acabarà) necessitaré els serveis de psquiatria, i no perquè estigui farta de fer bondat, sinó perquè estic farta de situacions que, convindreu amb mi, són del tot contradictòries.

Mireu:

1) Vivim a la Conca de Barberà, a 17 quilòmetres de Tàrrega; però segons el confinament comarcal no puc anar a la capital de l’Urgell a passar l’estona o perquè sí. En canvi, sí que puc anar a Andorra i trepitjar, sense comptar la meva, tres comarques.

2) El meu home i jo som treballadors de l’ensenyament públic, ens han declarat essencials per tal de poder-nos vacunar, però... tenim més de 55 anys, com molta gent d’aquest ram, i no entrem en el tram d’edat de la gent que vacunen. Som essencials o no?

3) Segons les darreres normatives i restriccions, es poden fer activitats culturals que, tot i el percentatge de restricció, poden reunir fins a 500 persones en espais tancats, com també passa en els actes religiosos... i no parlem de l’emprenyament del sector turístic (bars, hotels, restaurants: la base que han fixat de la nostra economia). Als instituts i a les escoles, malgrat totes les restriccions, s’està fent classe des del setembre (finestres obertes, distància, mascaretes...). Molt bé, la pregunta és: què passa amb les universitats? Per què no poden seguir el mateix patró de les escoles i instituts? La meva filla estudia una carrera en la qual, al seu curs, són deu: no hi ha aules prou grans per a deu persones?

Definitivament, com deia al començament, avui mateix demano hora perquè algú em posi el cervell a lloc. Mentrestant, el meu cervell encara té retingudes les imatges que vam veure durant aquesta Setmana Santa passada...