No vivim en una dictadura

SR. DIRECTOR:

El greuge: “Mai no he deixat de denunciar el genocidi més greu i terrible de la nostra humanitat: l’avortament.”

“Legalment, aquest crim abominable és un dret i la nostra societat l’ha normalitzat fins a fer proves diagnòstiques adreçades només a proposar l’avortament a temps.”

Aquestes són les frases de la polèmica. 42 paraules d’un escrit que en conté 365. La resta no interessen… Sobretot quan dins de les 323 paraules restants s’exposen iniciatives a favor de la vida i d’ajut a les dones embarassades.

La resposta: “La legalització d’aquesta pràctica és fruit de l’incansable moviment feminista i la seva lluita.” “L’avortament no és un crim ni un genocidi.” “Aquestes declaracions l’únic que fan és criminalitzar i estigmatitzar totes les dones.” “No podem continuar tolerant aquest tipus de discursos de l’odi cap a col· lectius històricament oprimits.”

49 paraules.

I la reflexió: En una societat relativista i tolerant com la nostra, on sembla que vivim com si la Veritat no existís sinó que cadascú té per vàlida la seva pròpia veritat, ingènuament jo hauria esperat una reacció del tipus: “Miri, bisbe Novell, aquesta és la seva opinió i jo tinc la meva. Les dues són vàlides. Que tingui un bon dia.” La societat es defineix a ella mateixa com a “madura”, oberta, respectuosa amb tots i acollidora amb el “diferent”.

Per contra, si estiguéssim en una societat dictatorial, el fet que algú expressés una opinió diferent a la imposada pel grup dictador desencadenaria conseqüències molt poc desitjables per al dissident. L’individu en qüestió sap al que s’enfronta i així i tot es juga la pell per fer unes declaracions amb la convicció que qualsevol represàlia sobre la seva persona no justifica deixar de proclamar-les. Però no vivim en una dictadura.

Moltes gràcies, bisbe Novell!