Quin model de ciutat volem per a Lleida?

SR. DIRECTOR:

Com a representant de la directiva de l’Associació Projecte Lleida, veí de la ciutat i comerciant en actiu, em faig aquesta reflexió personal i la llanço a la palestra amb la intenció d’obrir un debat públic de vital importància per al futur de Lleida, eclipsat potser per l’enorme impacte de la immediatesa de la pandèmia que encara estem patint.

No obstant, el calendari no s’atura i convé recordar que l’anterior equip de govern de la Paeria, en el seu curt mandat i poc abans de finalitzar aquest, va signar a correcuita amb l’empresa Eurofund (empresa relacionada amb paradisos fiscals) el conveni per al projecte urbanístic de Torre Salses. Es va fer sense la presentació de cap informe jurídic ni mediambiental i com un projecte de parc de mitjanes superfícies: quan hem conegut el projecte real hem vist com inclou establiments de totes les grandàries, la qual cosa suposa un atac frontal al comerç local de Lleida.

Segons l’últim estudi de la Generalitat sobre densitat comercial a Catalunya, podem comprovar que Lleida ciutat, amb 2.192 comerços, el 77% dels quals són comerç local, és la segona ciutat després de Sant Boi de Llobregat en metres quadrats per habitant de Catalunya, i la tercera (després de Girona i Barcelona) en nombre de comerços: 15,87 per miler d’habitants. És a dir, els estudis no demostren cap mancança en l’oferta comercial que urgeixi a la creació d’enormes àrees comercials a la nostra ciutat.

Al contrari, tots podem comprovar als nostres carrers i també a l’Eix Comercial el descens de comerços operatius fruit de la irrupció del comerç digital i també de l’impacte destructiu de la pandèmia de la Covid-19. D’altra banda podem comprovar com en països com els Estats Units i França, pioners en el desenvolupament de centres comercials en els extraradis de les ciutats, aquests models comercials estan en clar retrocés. Als EUA, dels 1.200 centres comercials que tenen, està previst que entre el 2020 i el 2021 300 centres tanquin i a França la cinquena part de les botigues d’aquests centres clausurin l’activitat.

Per tant, la reflexió que cal fer és, ¿si els països pioners en aquest model comercial estan en retrocés, quina necessitat tenim nosaltres de reproduir aquesta espècie de parcs temàtics comercials i repetir els errors en el model comercial que uns altres van emprendre amb anterioritat? El comerç local, i especialment l’Eix comercial, és una part fonamental i integradora de la ciutat, una espècie de columna vertebral de Lleida, emblema fins i tot d’aquesta, que es posaria en perill amb l’obertura de Torre Salses. Suposaria el deteriorament del centre de la ciutat com hem vist en altres ciutats veïnes on ha succeït el mateix, com Reus, Tarragona, Saragossa, etc., ja que les grans marques i franquícies marxarien del centre captivades per anys de mancances de lloguer, de la qual cosa no es beneficiarien, òbviament, els petits negocis locals.

Realment volem veure com aquest 77 per cent de comerços locals, de petits comerciants, es vegin en perill a canvi d’ocupacions de baixa qualitat i contractes precaris? Volem que els beneficis del comerç local, beneficis que reverteixen en la mateixa ciutat, marxin lluny de Lleida a les arques de grans cadenes i multinacionals? És aquest el futur que volem per a la nostra ciutat? Encara som a temps de plantejar-ho i d’obrir una reflexió pública i buscar amb els actuals dirigents de la Paeria una sortida millor per al nostre model de ciutat que enforteixi el comerç i articuli l’urbanisme de Lleida.

En cas que el consens ciutadà arribés a la conclusió que existeixen mancances en l’oferta comercial actual, especialment de mitjanes superfícies, penso que sempre seria millor l’alternativa de l’anomenat Pla de l’Estació, que suposaria un complement a l’actual teixit comercial i no un projecte en contra de l’actual teixit. Crec que la ciutadania de Lleida no pot donar l’esquena a l’important teixit comercial i entre tots podem i hem de parar aquest projecte tan destructiu.