Així ens va...

SR. DIRECTOR: El nostre pare va morir de cop, sense avisar, sense acomiadar-se. És fàcil imaginar el nostre estat d’ànim. Més que estat d’ànim, era estat de xoc. Tot el que va passar en aquelles hores és confús, boirós… Ve el personal de la funerària, s’ha de triar el recordatori, el ram, l’escrit, l’hora de la missa, el fèretre…

Quan en l’únic que pots pensar és que no veuràs més l’espòs, el pare, el padrí, mentre un munt de curtcircuits ballen despietadament pel teu cap. Així de descol·locats pel dolor vam arribar a la porta de l’església, on ens surt a rebre el mossèn, mira el fèretre i crida: “No hi ha la creu! No hi ha la creu! Això no pot ser! Que no era creient?”, barrant alhora el pas a la comitiva.

Us podeu imaginar la nostra cara, plantats a la porta de l’església sense poder entrar. “És clar que sí” –va ser l’únic que en un principi vam aconseguir dir, mentre la perplexitat emmascarava el dolor que sentíem en aquells moments, amb l’esperança que poguéssim continuar amb el comiat del nostre pare.

Però no: el mossèn va continuar la seva actuació per a tots els parroquians que s’ho miraven amb uns ulls oberts de bat a bat: “Això està molt malament! Molt malament!”, encara barrant el pas del fèretre. No vam voler continuar amb tan lamentable espectacle, i els més propers li vam dir: “Vol dir que ara és el moment? Per l’amor de Déu...” I així, entre xiuxiuejos i desaprovacions d’aquesta actitud, el fèretre va resseguir el passadís que el va portar fins a l’altar, i el funeral es va celebrar amb els nostres cors encara més encongits, ja que no podíem entendre el que ens estava passant.

En uns moments com els que estàvem vivint, esperàvem de l’Església que ens reconfortés, ens asserenés i ens tractés amb l’afecte que la situació requeria, i ens vam trobar justament tot el contrari. Esperem que aquesta carta serveixi per fer una reflexió, i potser contesti les preguntes que l’Església segurament es deu fer.