Sentir-se lleidatà, català i espanyol

Sr. Director: Vaig nàixer l’any 1971 a la clínica l’Aliança. El meu pare lleidatà i la meva mare aragonesa, però de ben petita vivint a Lleida. Cap dels dos ja no els tinc, però els meus records d’infantesa són molts: aquelles ganes de tocar el piano al baratillo del carrer Major amagant-me quan veia lo Marraco, la meva primera bicicleta comprada amb molt esforç al Calucho, els estius a la torre del camí de l’Albi, les tardes de dissabte amb la colla al Sistema, al Trident i als Vins, amb el meu primer i últim vespino, els estudis al col·legi Episcopal, l’afició per la música i la ràdio, els garrotins i pujar al castell per albirar Lleida. Tot això em fa sentir lleidatà.

També soc català. He viatjat de nord a sud i m’agrada la Costa Brava, el caràcter de l’Empordà, la gent agraïda del Deltebre, estiuejar a Salou i Cambrils, els manresans, els de la muntanya, els de la Franja. Tots diferents però junts. Recordo les primeres emissions de TV3 i el JR de Dallas parlant en català, visitar Montserrat i la Sagrada Família.

Em sento espanyol. Per motius laborals he viatjat per tot Espanya. Conec gallecs, madrilenys, andalusos, murcians, extremenys, etc. Tots són diferents però amb els seus costums propis. He fet la mili, m’agrada veure la desfilada militar, visitar el Pilar, anar a casa de la meva mare a l’Aragó. He crescut mirant l’1,2,3 i Verano azul a la televisió espanyola i m’agrada escoltar amb respecte l’himne nacional. Des de fa tres anys ja no viatjo. Estic vivint en un apartament molt cuco amb totes les despeses pagades al carrer de Victoria Kent, amb vistes a la Seu Vella. Estic gaudint d’un temps sabàtic.

Crec que aquesta reflexió meva la comparteix molta gent i la defensa com jo, però per a molts és incompatible el fet de sentir-se espanyol i català alhora, i això no és acceptable. La ignorància és molt atrevida. Tots aquells que volen dividir la societat són els primers que no s’han mogut mai de casa i fins i tot no coneixen ni la seva pròpia ciutat