En memòria de Vicenç Ximénez 'Ximenis'

SR. DIRECTOR:

Com és tradicional per Tot Sants, també enguany vaig acompanyar la mare i la tieta al cementiri per visitar l’indret en què descansen el iaio i la iaia des de fa anys. Em vaig adonar que avui 29 de novembre es complirà el 17è aniversari de la mort del iaio Vicenç Ximénez Carulla (Ximenis per als companys/es). No he pogut evitar pensar sobre què ens diria avui si pogués opinar sobre el panorama polític, els canvis en els governs i si pogués veure aquesta Lleida que tant ell estimava. Ell, que des de jove, amb esperit revolucionari i amb l’apassionament de la militància activa, s’escapava de casa per assistir a reunions, a formar part de les lluites pageses i a ser membre del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) des del seu Bellvís natal.

El iaio va lluitar a la Guerra Civil, va caure a la Batalla de l’Ebre i va estar empresonat durant cinc anys en diferents camps de concentració i presons i també obligat a fer treballs forçats. Ja en la clandestinitat, lo Salvador tornà a la lluita política des del Moviment Socialista de Catalunya, en la creació del Bloc Popular de les Terres de Lleida i després en el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach. Ell considerava en Pallach i Maurin els seus mestres.

Més tard ja formà part, com a regidor, de l’ajuntament de Lleida durant tres legislatures, fins al 1995, deixant pas a la seva etapa en la Coordinadora de Jubilats, al servei de les persones. Recordo la meva infantesa a la seva estimada Coma, la torre on vivia abans de tornar a Lleida ciutat i on jo vaig poder gaudir de la seva faceta de pagès. Ens va ensenyar a estimar la terra, i recordo especialment les nits d’estiu, quan miràvem el cel i ens ensenyava els noms de les estrelles i les constel·lacions. També quan ens queixàvem perquè ens picaven els mosquits ell sempre ens deia: “No piquen, que són els meus amics.”

Els meus pares i nosaltres, des de ben petites, sempre el vam seguir i acompanyar als mítings i dinars polítics en què participava, així com en la seva etapa de regidor. Tal com es defineix ell mateix en el llibre de les seves memòries polítiques “demòcrata i socialista”, el iaio era un combatent de base, idealista, defensor de les llibertats i un demòcrata convençut. Jo afegiria que va ser una gran persona, un pare i padrí excel·lent.

Si hi pogués parlar una altra vegada, m’agradaria que continués explicant-me les seves “batalletes”, com diu ell en el llibre, i tenir interminables converses sobre la política i la vida. Avui, 17 anys després sense ell, només em queda dir ben fort: “Que orgullosa estic de tu, iaio.”