La meva carta als Reis

SR. DIRECTOR:

Enguany em ve de gust fer-la. Més que mai. Tinc la impressió, però, que a força de demanar molt em duran allò que no vull. M’ho hauré d’empassar per a no fer cap lleig a ningú. De fet, hi aboco sentiment i esperança. Alhora redueixo al mínim els desitjos personals. Faig per projectar-hi temes socials i de forta fondària. Però arribo al punt que difícilment cola. Soc molt eteri pregant per un món més just, solidari, tranquil i vivent? Tinc tot el dret a ésser utòpic i melancòlic... Tanmateix, em trobaré amb els quatre galifardeus de sempre que em “pariran” un discurs absurd i ampul·lós en algun micròfon, d’aquells on tot són serradures. No cal concretar més detalls, perquè crec que m’explico prou clar, entre línies.

Em sento preparat per rebre algun que altre estirabot, amb respostes semblants a les del que “ara no toca”. / Mejor no meneallo / Todo atado y bien atado. Per això, faig un gran salt qualitatiu. Els prego que donin accés al poder a persones amb cara i ulls. Farcides de compromís social i responsable. En aquest punt, confio en què no em trobi amb unes sabates velles, dues talles per dessota de les que duc. No demano cap Scalextric o patinet elèctric. Malgrat tot, tampoc no acceptaré carbó del més negre de tots. En acabat, em contestaran amb la cantarella típica del que “no és pas el que volies. Ara bé, com que som més savis que ningú, creiem fermament que es tracta del que més necessites”. Aleshores, amb resignació militar, abaixaré el cap i faré una prova de reforç de la pròpia convicció... La qual cosa no garanteix –de cap manera– que avali aquest fals optimisme.

Tot i això, sapigueu –Reis d’Orient– que mai no deixaré d’esperar-vos amb il·lusió renovada. Any rere any. Tirant de Joan Maragall, us diré que “quan vingui aquella hora de temença en què se m’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans”. Mantinc viva la flama i el gaudi d’un somriure infantil. Per Reis, el regal que tinc més present fou un miniteclat musical. Aquell detall configura la base de la meva estima incondicional per la música. Amb o sense cavalcada de Reis per culpa de “la pruna” de la Covid, aquest any em conformo amb un tast musical d’en Bach, baixat del YouTube. Més concretament, la seva obra més llarga: Passió segons Sant Mateu. Al·lucinant No necessito res més. Grato el cel.