Professionals i millors persones: gràcies de tot cor!

SR. DIRECTOR:

La tarda del dijous 20 de gener vaig tenir un accident de bicicleta. Deixava enrere la localitat del Campell (la Llitera) per enllaçar amb l’N-230. Acabava l’entrenament del dia pedalant fort i queia el sol. El record següent que tinc és estar estirat a la cuneta de la carretera, sense poder-me moure i amb la bicicleta uns metres més enllà. Al meu costat hi havia un guàrdia civil que m’assistia –era canari destinat a Estadella–, el meu pare que em posava el seu abric perquè deixés de tremolar i l’equip mèdic de l’ambulància. Després he sabut que una parella del Campell van alertar de l’accident i van activar el servei mèdic i d’urgències. No sé qui sou, ni com us dieu, però també gràcies a vosaltres visc.

En David, de Binèfar, era el responsable mèdic de l’ambulància i la persona que em cuidava mentre estava immobilitzat durant tot el trajecte cap a l’Arnau de Vilanova. Fou ell qui em va lliurar a les bones mans de l’equip d’urgències de Lleida. Allà vaig identificar una ànima col·lectiva entre l’equip d’infermers, zeladors, doctores, tècniques, personal de neteja: unes mirades plenes de vida i plenes d’afecte, tendresa, somriures infinits, un acompanyament permanent i aquella capacitat de fer cures físiques i sanitàries, però sobretot emocionals. També orgull de pertinença i sororitat d’equip, generositat, entrega i compromís. M’explicaven que fa mesos llargs que estan esgotades, que no poden més, que la intensitat del dia a dia els supera, que deixen de fer vacances i caps de setmana lluny de les seves famílies per suplir les baixes de l’equip de feina. Tot i aquesta realitat, no perden el somriure, ni la voluntat de servir ni les ganes d’ajudar.

En aquelles hores de xoc, de necessitat, vulnerabilitat i dependència absolutes vaig estar atès en tot moment per persones d’una qualitat humana excepcional. Mil gràcies pel vostre exemple i compromís: a les Maites d’Urgències, a en Xavi Tenias (d’Alfarràs: reconforta trobar algú que coneixes quan ets en un lloc estrany), la doctora Ione –de la part nord de Nafarroa– i les infermeres i auxiliars que em va fer l’observació, les proves i seguiment durant tota la nit. A la Joana, que em va donar un suquet de poma fresquet i deliciós després de gairebé estar 24 hores sense menjar, abans d’acompanyar- me en cadira de rodes fins a la sortida amb l’alta. També a la parella d’agents de la guàrdia civil que em van socórrer, a l’equip d’emergències mèdiques de la Franja de Ponent, el servei mèdic urgent i l’equip de l’ambulància i emergències de Binèfar i a la parella del Campell que va activar-ho tot. I, òbviament, al meu pare, que als seus 77 anys ho va deixar tot per acompanyar i tenir cura del seu fill. També a totes aquelles persones anònimes, que, sense el vostre nom, vau ajudar a fer que tot sortís bé. A tots vosaltres, moltes gràcies!

Deia Maya Angelou: “Les persones oblidaran el que vas dir, oblidaran el que vas fer, però no oblidaran mai com les vas fer sentir.” Tot i que encara avui tinc un espai mental en blanc d’aquelles primeres hores, no oblidaré mai la vida, la llum, l’afecte i les cures, com treballeu amb amor, com acompanyeu en tot moment i com tracteu i feu sentir les persones en aquestes hores greus. Gràcies infinites de tot cor! Malgrat la complexitat, les incerteses i les angoixes creixents del present, la polarització de la vida pública, la hiperacceleració de les nostres vides, la queixa permanent d’allò que no funciona en els nostres governs i les nostres institucions, etc., tenim un deure de reparació i una obligació de cura col·lectiva amb les persones que cada dia us deixeu la vida per tenir cura de nosaltres. Hem de trobar la manera de reconèixer- vos més i millor el vostre paper essencial en la nostra societat i en les nostres vides. Encara que això vulgui dir pagar més impostos per garantir més i millors serveis públics i millors condicions.

Gràcies a totes les bones persones que amb el vostre exemple feu que la nostra vida sigui millor! Espero recuperar-me i reprendre aviat els entrenaments per preparar el primer triatló de llarga distància de la meva vida. PS: La política faria bé d’aprendre de vosaltres!