Dia Internacional del Petó

SR. DIRECTOR: A tan sols 6 dies de Sant Jordi, celebro que enguany s’escaigui en dissabte. Tant de bo que la meteorologia ens acompanyi! Després de dos anys d’“absència” forçosa per la Covid, tothom té un munt de ganes per assolir una festa ben reeixida. La simbiosi de l’efecte floral de la rosa amb el llibre generarà un esclat immens. Dit això, reitero que la voldria com a data de la diada nacional de Catalunya. De passada, també m’ho faig venir bé per insistir en el fet que no em fa el pes l’himne d’Els Segadors com a himne del país. Té molta més rauxa i empenta La senyera per una infinitat de raons.

A banda d’això, el dia 13 d’abril va ser el Dia Internacional del Petó. Té a veure amb una parella d’enamorats tailandesa que se’n van fer un –del 12 i el 14 de febrer del 2013– inscrit al llibre Guinness. Va durar la barbaritat de 58 hores, 35 minuts i 58 segons, en un certamen ad hoc. Remarco que parlo de “fer-se” un petó. No pas de “donar-se’l”. Pot semblar tan sols una qüestió de matís, però ho veig més ajustat.

De fet, podríem convenir que som davant d’una qüestió menor. Més associada al glamur o la xafarderia dels programes de teleporqueria i safareig. Malgrat tot, veient com va el món que ens toca viure, potser val la pena predicar la doctrina del petó envers la barbàrie bèl·lica. Un altre gall ens cantaria si les relacions internacionals es bastissin a cavall de l’entesa, el diàleg i la igualtat i respecte entre pobles. Besar és quelcom diferent cada vegada.

Consisteix en l’acció de tocar –amb els llavis– tot responent a l’impuls de l’amor o bé en senyal d’amistat o reverència. També, tanmateix, comporta molt més perquè alhora rau en el fet de comunicar allò que un sent. Besar és compartir. Shakespeare ho va definir de tres maneres: com “el segell i/o llenguatge de l’amor, el nèctar de Venus o un ram de flors que atrau les abelles”. En aquesta terna ja es pot entreveure la màgia i l’encís que s’amaga darrere d’aquest acte tan trivial. No endebades sovint tanquem els ulls quan el practiquem. Com si volguéssim concentrar-nos més en la seva importància. Una forma com una altra de rebre –en plenitud– el conjunt d’inputs cerebrals inherents al moment.

Per tant, crec que l’hauríem de practicar més assíduament. No hem de donar per sabut que ens agrada la persona estimada. Li hem de demostrar i dir, com més vegades millor. Fins a la sacietat.