Lleida, la llunyana

SR. DIRECTOR: Ara, avui i encara per uns dies més, gràcies a l’afortunada pel·lícula Alcarràs, Lleida i les terres de Ponent són presents. I quan aquest efecte s’esvaeixi pel pas dels dies, altra vegada Barcelona, que vol significar-se com Catalunya tota, tornarà a ignorar aquella població de per enllà on s’amaga el sol. I quan dic població vull dir tot allò que en altres temps es va nomenar la terra ferma. Quan fa molts anys baixava a la gran ciutat com altres joves, per la carència d’estudis superiors a la nostra ciutat, en aquells autocars de l’Alsina Graells, al passar l’obligada parada de la Panadella semblava, o et volien fer creure, que aleshores sí que estaves a la veritable Catalunya. Després, a l’exèrcit, en una companyia formada majoritàriament per gent barcelonina, per a ells, els de Lleida “sou tots uns pagesos”, i ho deien amb un aire de superioritat.

Nosaltres ens en rèiem d’ells amb rèpliques puntuals imitant el seu accent. Moltes vegades la rèplica era: “I a molta honra.” En el meu cas, va ser el meu padrí qui va plegar de la terra, però gratant una mica, efectivament som molts els lleidatans que venim de pagès, i a molta honra. No fa gaires dies aquestes nostres terres han patit les pitjors gelades en quaranta-dos anys, un autèntic desastre. I quin ressò ha tingut això en els mitjans? Puntualment durant els primers dies sobretot a l’espai del temps de TV3, i ja s’ha acabat.

Una notícia més d’allà a l’oest llunyà. Altra més, i que m’he trobat acompanyant algun visitant foraster, és que després de voltar la ciutat, aquest digués: “Lleida és una ciutat molt moderna.” Gran ignorància i desconeixement. Lleida és ciutat molt antiga. I crec que cap altra ciutat catalana ha hagut de patir al llarg de la seva història vuit setges, que han contribuït a la destrucció de la trama urbana. En el del 1707 la nostra ciutat va ser castigada a perdre tota la urbanització antiga, ja que amb la pedra de les cases es van aixecar les muralles que envolten la nostra estimada Seu Vella. I ara dic que coincideixo en tot amb l’article publicat el dia 25 passat titulat Desencís i tristesa!

Cuidem i conservem tot allò que encara tenim, sentim-nos orgullosos de ser lleidatans. Formen part de la Catalunya interior, digna, viva i potent. Qui està lluny? Nosaltres d’ells o ells de nosaltres? Visca la terra ferma!