Depilació, decés i democràcia

SR. DIRECTOR:

A punt de realitzar una sessió de depilació i tall de cabell a ca la Maribel, a pocs metres de l’Auditori, car arriba l’estiu i hi ha pèls mals posats en la geografia de l’esquena pròpia, em passo una estona dins del cotxe tot esperant que sigui l’hora per fer la sessió que em permeti donar una imatge més cuidada.

Penso en el dotze de maig, en el decés de la Trini, mare del Carlos, veí de tota la vida. Aquesta defunció torna a la meva ment una i altra vegada, com tants d’altres que han traspassat en els darrers temps i ens han deixat tocats, trasbalsats, per tan sentides pèrdues. Penso, també, en la trobada amb els familiars abatuts, desencaixats, melancòlics, confortats, esperançats. Aquesta presència en la trobada sublim, a voltes serena, a voltes empàtica, a voltes pur tràmit, a voltes desitjada amb els familiars dels difunts per tal d’acompanyar-los, ens transporta a copsar, a recordar que la mort és per a tothom, com si d’una democràcia es tractés, ens arriba a l’hora menys pensada i ningú se n’escapa. En un món de massa privilegis per a uns pocs, constatem que els decessos succeeixen per a tots. És clar, sempre no plou a gust de tothom i en aquests moments dels traspassos dels nostres éssers estimats o dels conciutadans que ens voregen, ens recordem de la importància del viure.

Què és viure? No solament fer-se o respondre les grans preguntes vitals, sinó que, a més a més, és cuidar els petits detalls, com la presència, l’aparença. Per exemple, una sessió de depilació ajuda també al benestar emocional i, acompanyat pel treball dels altres àmbits de la persona, ens du a una vida plena. Plenitud que, tot i que sap d’un futur decés propi o dels altres i que s’aplica a tots els camps, hom procura superar-lo dedicant- se enterament, sense reservar als altres per mitjà d’una antropologia de la fraternitat. Aquesta antropologia, a diferència d’altres, ens engloba a tots i ens anuncia la germanor a la qual estem cridats, sabedors de les dificultats reals. Així ens ho recorda la lliçó d’enguany de l’IREL: “Els lligams de la fraternitat”, l’individualisme narcisista instal·lat que no té cura dels drets humans elementals dels més vulnerables i de la seva estima més profunda, també el papa Francesc ens ho assenyala constantment en la Fratelli tutti. Afirmem una vida plena que aprofita la vida com un regal per oferir i compartir, esperant que tothom ho faci, com un dels eixos claus de la democràcia: tots al servei de tots com si es tractés d’una primavera plena de flors diverses. Flors per aportar, presentar, comunicar i aromatitzar l’ambient social necessitat de tots i totes, també de les fragàncies, qualitats i vàlues de cada persona humana.

En definitiva, la depilació ens farà tenir cura de nosaltres mateixos com a preludi de solidaritat i fraternitat amb els altres? Els decessos faran possible el petit prodigi de preguntar-nos què és allò realment important en la vida i com acompanyem aquests esdeveniments de tantes persones conegudes i estimades? I la democràcia en els decessos aflorarà en nosaltres sentiments de tenir cura els uns dels altres? Pensem-ho, és fascinant, no ho creieu?