Un gran exemple de superació
SR. DIRECTOR:
El passat dia 24 va ser el 25è aniversari de la mort del gran Tete Montoliu. Un pianista genial, reconegut arreu, malgrat ésser cec de naixement. Presumint sempre del meu terrassenquisme, com a tal, mantinc que la vella i bella Ègara és famosa mundialment gràcies, sobretot, a 4 conceptes: el conjunt d’esglésies de Sant Pere, el festival de jazz, l’hoquei sobre herba i el passat tèxtil de la vila… Fora d’ací, encara és un gran oblidat a certs indrets. De fa força anys, Terrassa li té dedicat un passatge al seu nom: davant la Jazz-Cava. S’inicià en l’estudi de la musicografia Braille als 7 anys. Des dels 4, son pare el duia a escoltar la banda municipal els diumenges, com a músic titular de l’orquestra del Liceu. La mare era una enamorada del jazz i l’encoratjà a estudiar piano, cosa que afavoria la immersió en aquest gènere musical, derivat de ritmes i melodies afronord-americanes, aprofitant una immensa col·lecció fonogràfica a casa seva. A l’harmònium imitava música que sentia a la ràdio, on debutaria als 8 anys en un programa infantil. Malgrat que el jazz li interessava més que la música clàssica, acabà la carrera de piano clàssic als 20 anys. Llavors, ja mostrava els seus grans dots autodidactes, sobretot en unes increïbles jam sessions amb bons amics seus. Ell n’era l’ànima.
Fou el vibrafonista Lionel Hampton qui l’encabí plenament al món del jazz, convidant-lo a tocar amb la seva Big Band al final d’un concert (a Barcelona, l’any 1956). En quedà tan embadalit, que se l’endugué de gira i el convidà a enregistrar el disc Jazz flamenco. Poca broma!
Després de la 2a Guerra Mundial molts músics afroamericans de jazz cercaren refugi a Europa, fugint del racisme ianqui. La majoria el veien com a germà, en entendre les arrels fondes de l’estil Bebop. La seva anomenada ultrapassava fronteres. Europa li quedà petita i endegà un periple a les Amèriques. En tot moment, demostrava gran amor per improvisar. “No pots explicar sempre la mateixa història.”
Durant els anys seixanta connectà amb la Nova Cançó, especialment amb en Serrat, reescrivint cançons com El meu carrer, que feia com a gest quan enyorava Barcelona en estades als Països Baixos. També amb na Núria Feliu, M. del Mar Bonet, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra o Marina Rosell… Tot plegat, seguint el model francès de traduir lletres angleses al català. Tant de bo que la insígnia d’or i brillants que li atorgà el Barça (la seva 2a passió després del jazz) ressusciti el club de cara a assolir títols. Ja toca
