Us crec

SR. DIRECTOR: Jo el veia com un ídol; l’admirava. Em vaig oblidar de mi, per només respirar per ell, per no fer-lo enfadar, perquè no m’escridassés i no em pegués. No era una relació tòxica; era maltractament. Adonar-te que estàs cega d’amor no és fàcil, però ho és menys pensar que estaves amb un monstre que, quan tornava a casa, segurament venia d’abusar d’alguna menor de qui s’aprofitava desplegant seducció i un poder mal entesos.

Elles van ser valentes de denunciar-lo i jo em vaig pensar que no era veritat, perquè em vaig empassar les mentides d’ell i les seves llàgrimes de cocodril. No vaig fer mai cas de les meves amistats, que em deien que entre dones ens hem de donar suport i no jutjar ningú sense pensar que aquella dona pot ser una víctima. Ara que veig la veritat i he obert els ulls, em sento culpable de no haver-me adonat de res i no haver actuat quan calia.

Voldria demanar disculpes a les dones (aleshores nenes) que van ser víctimes d’abús, perquè no me les vaig creure en el seu moment. Vaig haver d’esperar a sentir-vos a la roda de premsa que es va fer a Sant Sebastià sobre el documental El sostre groc, per notar que alguna cosa dins meu em ressonava.

El que no m’havia cregut era tristament real. No sé si ja és massa tard, però avui només vull dir-vos que us crec. Sense cap mena de dubte.