Xavier Garcia Albero: gaudir de ser persona

SR. DIRECTOR:

Quan algú pateix una commoció espiritual, voldria que el món s’aturés un moment. Tenir temps per encaixar ho, per gestionar i recuperar l’harmonia perduda. Malgrat tot, el dia a dia, és com parar en un semàfor en vermell i tancar els ulls, de seguida la resta de vehicles et fan veure que no hi ha cap pausa, que la vida continua i que hem de seguir. Però cal temps per recuperar- se, i en aquest cas ara ja em sento prou serè com per ordenar els meus sentiments, lligar les meves emocions i verbalitzar (escriure) les reflexions necessàries per tornar una mica del que he rebut. Si ens referim a gaudir com l’alegria de fer o compartir, crec que no he conegut mai ningú que hagi gaudit tant de ser persona com el Xavi. Mai he vist ningú gaudir de ser professor, de ser monitor, de ser director de colònies, gaudir de postes de sol i de sortides i, sobretot, de fer-ho acompanyat (Montsant, Verge Blanca...).

Que gaudís d’un bon àpat amb els companys i companyes, que cantés amb tanta devoció (i desafinat) les cançons de campaments, que fos tan feliç de ser pare i espòs (Mònica, Laura i Xavi) i de ser fill, germà i cosí, que emocionés amb el seu patuès natal, i de repetir fragments dels llibres del Quim. Que defensés les seves veïnes i veïns, cercant tots els arguments jurídics possibles i anés a veure qui fos per mantenir els drets davant dels abusos administratius (Vilaller a l’ànima). Que gaudís tant de la neu (i que continués esquiant tan malament) amb tantes setmanes blanques sortint des de Riupedrós. Que gaudís tan de la muntanya, de l’escalada, de les llegendes i d’un bon trago d’aigua de la font perduda i del racó oblidat (i quan s’esqueia d’un bon vi). (Encantats de Sant Maurici). D’estones amb els amics i amigues a l’ombra i el sol (Joan’s Joel’s, Elvires i Eves...). De riure amb tota l’ànima i de fer bromes (pedres i llibres a les motxilles) que acabaven amb abraçada. Que gaudís com ningú ha gaudit del foc (de camp, de les boles de malabars, dels petards) i de l’aigua dels barrancs. Que motivés més gent per ensenyar a plantar arbres, reconstruir ermites i oferir-les un altre cop per al gaudiment del futur i la nostàlgia del passat (Butsènit, Cassos, Sarroqueta, Montanui...).

Que tingués tan clar com defensar les persones de les injustícies i transmetent confiança, embarqués alumnes i amics en les causes justes (defensa del poble Sahrauí, camps de treball al camp de Tinduf d’Algèria). Que li agradés tant la història i els fets del passat per fer un futur millor (El “Barranco del Lobo”, Melilla...). Es tant el que ens ha donat que si jo pogués ser com algú, si em pogués canviar per algú no dubtaria a fer-ho pel Xavi. Però això no ens és possible. Per tant, com a creient només em queda l’esperança del retrobament i l’alegria de pensar quina en deu estar barrinant, ara que Déu l’ha posat a la seva vora. Gaudiu, Àngels, d’aquest amic. I Xavi, prepara’ns l’estada per al retrobament. Gràcies, Xavi, per gaudir de ser persona, i fer-ho per tots.