L'exemple de Ramon i Cajal

SR. DIRECTOR:

Ja voldria jo que per a tothom fos d’exemple el científic i premi Nobel Ramon i Cajal i que tots el poguéssim imitar. No és això el que avui vull tractar. Em referia, en concret, al carrer Ramon i Cajal de la ciutat de Lleida. Els que tenim certa edat recordem que aquest vial servia per fer els exàmens per treure’ns el carnet de conduir. No m’imagino ara fer les proves allà, en les condicions d’aleshores no hi havia ni un trist arbre. Actualment, i des que es decidí molt encertadament ja fa uns quants anys plantar-hi arbrat de creixement ràpid, diria que és un dels carrers en què millor es pot passejar en plena època estiuenca i amb 40 graus com en aquests últims dies. Vull dir amb tot això que l’Ajuntament, ni que s’hagués d’endeutar una mica més del que ho està, caldria que aprofités més els recursos de Next Generation i per fer plantades d’arbres en tots aquells carrers amples i susceptibles d’haver-n’hi que no pas tant carril bici (convenients també, però no tan prioritaris) i obres potser innecessàries. Penso que el cens de persones que caminem per aquests nombrosos carrers secs i eixuts superem moltíssim més el de ciclistes i patinadors. Tots tenim dret a viure en millors condicions, però a nosaltres ens hi va la salut i benestar urbà més que a ells, que cerquen la comoditat i estalvi. Posats a triar, hi ha les prioritats. Al cap i a la fi, algun dia, els que ara usen vehicles d’aquests tipus hauran d’anar caminant pels esmentats carrers, i, en cas de seguir així, per desídia de l’ajuntament, potser continuaran sent deserts asfaltats i insuportables de passar- hi a ple dia. I aleshores sí que qui gaudirà dels carrils bici serà la “nova generació”, però no la dels fons europeus (ja se m’entén, no?). Mentrestant, als grans i no tan grans ens tocarà suar de valent si ens cal trepitjar algun d’aquests carrers. Prenguin com a exemple, doncs, el carrer Ramon i Cajal.