Tatuar-se no és obligatori
SR. DIRECTOR:
Tatuar-se no és obligatori. No, però ho sembla! D’uns anys ençà que ha proliferat com l’escuma la moda de tatuar-se, si més no alguna part del cos per no dir gairebé el cos sencer. A mi el que em sorprèn de tot això és que no només siguin els joves que s’ho fan, per snobisme la majoria, sinó que també molta gent gran, sense distinció de sexe, s’han afanyat a cobrir de colorins i formes extravagants la seva epidermis.
Ah, però amb bon gust? Jo, sincerament, crec que no. Entendria un petit detallet, una figureta molt discreta, unes inicials dels fills, el signe zodiacal com a molt, etc. I per cert, ja se sap que tot això no és pas gens baratet. La cultura del tatuatge, però, no l’acabo d’entendre. La majoria se’l posen en llocs on el mateix personatge no se’l pot veure. Ho fan perquè el vegin els altres? Si algú és desconegut per a tu i t’hi apropes per indagar què hi diu o què és aquella taca enmig d’una cuixa o bíceps femoral, t’exposes a rebre un bon clatellot. Que a sobre gent famosa en “llueixin” o els mitjans de comunicació ho publicitin, a mi particularment m’indigna.
Tothom és lliure de fer amb el seu cos el que vulgui, certament, però que no se’m negui que la societat actual demostra un declivi descomunal que, de ben segur, el que ens portarà en un moment o altre és al fet que les autoritats ens obliguin a tatuar- nos a la part del cos on vulguem (això sí, per dir que respecten la nostra la llibertat) el número del nostre DNI. Si arriba el cas, tinc molt clar on me’l posaria jo. És fàcil d’endevinar: sí, al darrere, on solem defecar els humans