A reveure, professor Culla!
Sra. Directora:
El 29 de novembre, ens deia adeu en Joan Bta. Culla. Un fet que m’afecta molt, per diferents raons. M’he quedat “orfe”. Era un dels meus referents com a articulista. Admirava el seu mestratge, la precisió dels seus missatges i l’agudesa del seu pensament. Per això, el cor m’obliga a bastir unes línies de reconeixement. Vull defugir, però, l’avinentesa fàcil i oportunista de molts altres col·legues de la premsa que només han aprofitat la notícia per fotre cullerada dins la vessant purament catalanista. Ho entenc com quedar-se en la closca de la notícia. Aquest “vell professor” es mereix que tots plegats intentem anar molt més enllà. Projectar la seva ombra per damunt del baf d’un vidre entelat. Extraordinari catedràtic universitari, escriptor de molt nivell, historiador com pocs, immens analista polític i tertulià de gran vàlua. La casualitat va voler que fóssim de la mateixa lleva (1952). Una raó més que m’ha frepat intensament ique em fa pensar –amb fondària– en el tema vital bàsic de la mort. Sovint, la marxa trepidant de l’entorn històric que ens toca viure ens ofega. No deixa que valorem i copsem –en justa mesura– la feblesa del temps que s’esmicola.
En aquesta conjuntura em ve com anell al dit una cita textual d’un altre gran comunicador com és el dermatòleg Xavier Sierra Valentí. El primer de mes, complia els mateixos anys (71). Dos dies abans, en la presentació del darrer llibre d’en Vicenç Villatoro –al Centre Cultural de Terrassa– on ell havia escrit el pròleg, tancava la seva intervenció recitant aquests versos: “Ara que el temps ja no és temps/ que no sabem si el demà vindrà/ com sol fer, puntualment/ a trucar a la nostra porta./ Ara que l’ahir s’ha esmunyit/ com s’escola l’aigua dintre d’un safareig./ Ara que no sabem res del cert/ ni sabem si les hores/ seguiran infantant minuts/ o si els mesos, com mestres d’escola/ seguiran tenint trenta dies a la classe./ Ara que l’esdevenidor/ com una boira espessa/ no ens deixa veure res./ Ara quan ho hem perdut tot,/ és quan sabem/ que l’amor és l’única certesa.”
En Culla ha lluitat aferrissadament més d’un any contra una malaltia que l’ha vençut. En Sierra passa també per un procés similar... Amb el coneixement ple assumit que és a punt de cloure el seu pas per eixe món. Que arriba l’hora de la seva partença. Que li manca poc per acabar la cursa. Ambdós poden estar orgullosos d’haver donat –al proïsme–molt més del que van rebre al llarg de la seva vida. Gent com ells són molt necessaris en el món que ens toca viure. Un moment històric on primen altres valors que no pesen gens ni mica. Quan la classe i/o el nivell de la majoria de polítics que tenim fa figa per tot arreu, no n’hi ha prou amb l’agraïment pel conjunt de la dilatada obra de tots dos. Cal projectar el nucli del que han creat envers l’aplicació pràctica de les hores que encara ens puguin quedar de camí. Tot plegat ens ha de sotraguejar i fer capgirar esquemes de funcionament... Si més no, no tant en la idea d’omplir la vida d’anys, sinó els anys de vida. És prou fàcil –per mitjans telemàtics– de cercar articles seus de premsa i fer-los una nova ullada, en el cas de l’historiador... I aprofundint en el coneixement de força temes, prou interessants del metge. Seu és el blog d’internet Un dermatólogo en el museo. Convido tothom a endinsar-se en aquest parell de fonts i a beure l’aigua d’un abeurador. Allí tot és força, empenta, rauxa, esforç, positivitat i ganes de crear un camp més frondós i un cel més blau.
