Les mentides tenen les potes molt curtes
SRA. DIRECTORA:
El càstig del mentider és que no sigui cregut, encara que digui la veritat. La major part dels homes, falsegen la veritat, ja que volen aparentar ser millors. No hi ha res que ens enganyi tant com el nostre propi judici. Ens acostumem a viure per inèrcia, a fer allò que suposem que ens toca, a no sortir-nos del camí, a mantenir el que ja no existeix i a guardar unes aparences que poc o res tenen a veure amb allò que en realitat som. A patir pel que no tenim, a voler subjectar allò que se’n va anar i a plorar pels racons per aquells als que tot just importem. Per això, a vegades la vida ens trau un mirall en forma d’ensopegada; no per dir-nos qui és el més bonic del regne, sinó per dir-nos qui som nosaltres. És aquest mirall difícil d’aguaitar-nos, perquè no reflecteix el que creiem ser ni el que creiem viure, ni el que creiem tenir, sinó aquesta realitat que moltes vegades se’ns fa una bola i ens maquilla fins que no sembla ni ella. Aguaitar aquest mirall molesta, decep i ens dol. Però ens hi hem d’enfrontar, perquè només està mostrant aquesta realitat que tantes vegades tractem d’ignorar.
Després d’enfrontar-nos a aquest reflex, sempre ens queda el recurs de picar de peus o la possibilitat de trencar-lo, arriscant-nos als set anys de mala astrugància. Encara que, si no volem patir la importància de l’enrabiada ni la remota possibilitat de la malastrugança, també podem provar de canviar el color del cristall amb què estem aguaitant-lo.
En conclusió, quan cometem un error, no hem de mentir per arranjar-lo o atenuar-lo. La mentida és una feble debilitat: accepta que t’has equivocat. Digues de tant en tant la veritat, perquè et creguin quan dius mentides. “Per la boca mor el peix” fa referència al perill d’obrir la boca, és a dir, tant el peix, que l’obre quan veu l’ham a què s’enganxa, com la persona que obre la boca per parlar massa i es posa en evidència, per ser víctima de la seva pròpia estupidesa.
