Opinar i viure en llibertat

Després de 40 anys de democràcia (imperfecta, ja ho sabem!), encara hem de clamar per un fet tan evident com és que tothom té dret a expressar públicament i lliurement les seues opinions.

I els mitjans de comunicació tenen el dret de publicar-les i d’imposar unes limitacions en funció d’aquells principis que considerin invulnerables (la pena de mort, per entendre’ns). És a dir, que jo mai convidaria a escriure en el meu diari algú que es dediqués a defensar la necessitat de la pena de mort, o de l’esclavatge, o a difondre mentides, però sí que estaria d’acord a publicar opinions ben allunyades de les meues, perquè la llibertat és això: acceptar la diferència, conviure amb ella i respectar el dret dels altres a opinar diferent.

Sempre he tingut una posició ambivalent sobre l’assetjament als polítics. D’una banda, em sembla un dret a la llibertat d’expressió i, de l’altra, una veritable manifestació de mala educació, d’intolerància.

Hi ha moltes formes d’expressar-se i aquesta no em sembla la millor. Fins ara havia tingut ocasió de veure manifestacions d’aquesta mena a la porta d’un diputat en exercici, o d’un alcalde, o d’un ministre, però mai contra el columnista d’un diari pel fet d’haver expressat una opinió des de la llibertat que garanteix la nostra Constitució (ai, la Constitució!). Acabem d’inaugurar un nou pas en la intolerància i la minva de les llibertats.

A aquest pas, ningú voldrà dir el que pensa, no fos cas que una colla d’intolerants acabi fent una crida a manifestar-se davant de casa seva. Una nova forma de cancel·lació.