Cal canviar-ho tot perquè tot continuï igual

En temps passats acostumaven a veure com s’anaven rellevant els líders dels partits polítics amb l’única finalitat de mantenir i incrementar el seu poder i la seva influència. Per ERC hem vist Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom, Jordi Carbonell, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Oriol Junqueras, que aguanta peti el que peti des del 2011. Per Convergència, i els seus derivats, Jordi Pujol, Artur Mas i Carles Puigdemont des del 2016. Després d’escoltar com l’Oriol Junqueres feia un pas al costat i que Carles Puigdemont es retiraria de la política activa si no era elegit president de la Generalitat, la realitat cada dia ens acabava sorprenent i tots dos continuen al capdavant de les seves formacions, faltant, si més no, a la paraula donada. ERC continua amb la seva estratègia d’eixamplar la base, i Junts cada cop incorpora de forma més descarada perfils conservadors de l’antic statu quo, amb l’únic objectiu que no canviï res de res. Ja ni tan sols es prenen la molèstia de dissimular, com es feia canviant els lideratges en temps passats, ans al contrari, miren de perpetrar- se directament, i amb ells la seva doctrina clàssica, casposa i conservadora que posa un tap per evitar que un nou temps i una nova forma de fer política, més transparent i més democràtica, pugui avançar.En temps passats acostumaven a veure com s’anaven rellevant els líders dels partits polítics amb l’única finalitat de mantenir i incrementar el seu poder i la seva influència. Per ERC hem vist Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom, Jordi Carbonell, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Oriol Junqueras, que aguanta peti el que peti des del 2011. Per Convergència, i els seus derivats, Jordi Pujol, Artur Mas i Carles Puigdemont des del 2016. Després d’escoltar com l’Oriol Junqueres feia un pas al costat i que Carles Puigdemont es retiraria de la política activa si no era elegit president de la Generalitat, la realitat cada dia ens acabava sorprenent i tots dos continuen al capdavant de les seves formacions, faltant, si més no, a la paraula donada. 

ERC continua amb la seva estratègia d’eixamplar la base, i Junts cada cop incorpora de forma més descarada perfils conservadors de l’antic statu quo, amb l’únic objectiu que no canviï res de res. Ja ni tan sols es prenen la molèstia de dissimular, com es feia canviant els lideratges en temps passats, ans al contrari, miren de perpetrar- se directament, i amb ells la seva doctrina clàssica, casposa i conservadora que posa un tap per evitar que un nou temps i una nova forma de fer política, més transparent i més democràtica, pugui avançar. Els resultats electorals han parlat per si sols diversos cops, i les enquestes actuals continuen amb la mateixa tendència, però potser ha arribat el moment de deixar de pensar que l’independentisme són els partits polítics. L’independentisme és el poble, i està més viu que mai, són els partits els que s’estan morint.