La pudor que sentim no és de metà, sinó d’hipocresia

Quan Catalunya té l’oportunitat de liderar la gestió sostenible dels subproductes orgànics, projectes com els de la Sentiu de Sió o Camarles són boicotejats per moviments locals i partits polítics més preocupats pels vots que per aportar solucions. Fins i tot directors de diaris provincials es veuen empoderats –o era empudegats?– a generar opinió sobre un sector que desconeixen. Aquestes plantes podrien transformar subproductes en energia renovable, reduir emissions de metà i generar fertilitzants eficients, evitant contaminants als aqüífers. També ofereixen recursos com l’aigua depurada, un bé escàs al nostre territori. Però un discurs alarmista, disfressat de defensa del territori, carrega de prejudicis un debat clau per al futur. Mentrestant, els subproductes desaprofitats continuen contaminant i fent inviable el cultiu a mitjà termini. Els mateixos que parlen de sostenibilitat bloquegen iniciatives que en són exemple, especialment en entorns rurals que necessiten fixar població i diversificar l’economia. L’immobilisme ens condemna a perpetuar una gestió ineficient dels subproductes i a dependre d’energies contaminants. Catalunya no pot perdre més oportunitats per ser competitiva i sostenible. La pudor no ve del metà, sinó de la hipocresia i la falta de visió d’aquells que es neguen a avançar. I, com deia aquell anunci de roba esportiva amb nom de deessa grega, quan vagin maldades, també recordeu el seu nom.