L’orgull de la ignorància

Què li semblaria si, a l’Arnau de Vilanova, en lloc de ser els metges els qui fan les diagnosis, decideixen si cal intervenir, donen d’alta un pacient o prescriuen un tractament, fossin els familiars dels pacients o els passavolants de visita les persones que assumissin aquesta responsabilitat? La situació, per demencial, no se li havia acudit. Ho entenc. És clar, la medicina no és com el futbol, on tothom gosa opinar sobre les alineacions i les estratègies. Si un dia entrenés un hooligan o un afeccionat qualsevol, no passaria gran cosa. És clar, al futbol només hi va guanyar o perdre el partit, a l’hospital ens hi va la vida.

El malson que he imaginat als hospitals ja existeix: és el món educatiu. Tothom opina, i qui pot, grapeja i escatima. Fa dies es féu polèmica amb els deures dels alumnes. Tothom és lliure d’opinar: la ignorància és permesa als qui són aliens als processos d’aprenentatge. Però el fet que un anunci comercial d‘IKEA, desaconsellant-los, fos citat com autoritat en la matèria, frega l’esperpent. Els governants, únicament amatents al potencial adoctrinador de l’escola, cada cop que manen s’esforcen només per ajustar continguts, estructures i proves avaluadores que facin els caps dels estudiants i futurs votants tan buits i quadrats com ho són ells mateixos. Ho digué Wert amb frase cèlebre: “Vamos a españolizar a los niños catalanes.” La gravetat no venia només de la intenció política sinó de la idea que educar no és més que “formar el espíritu nacional”. Finalment, aquests mateixos polítics que grapegen el sistema educatiu, alhora li escatimen els recursos. Un responsable estatal va dir fa uns dies que els professors constituïen el “sistema ossi de l’educació”. Deu ser per això que a l’educació se li veuen literalment els ossos. Si l’ensenyament d’un país –igual que la seva medicina– no pot ser millor que el que són els professionals que s’hi deixen la pell, anem apanyats. Cada vegada menys persones han de fer més feina, amb més burocràcia, amb menys retribucions, amb menys disciplina, amb més alumnes orgullosos de la seva ignorància i amb una dictadura ideològica de parvulari, que prima la presència sobre l’aprenentatge i l’esforç. No facin cas de PISA, si tenen temps, entrin un dia a les classes.