Em toca segur

Si la probabilitat matemàtica que ens toqui la loteria és propera a zero, com és que cada any comprem tiquets cap al no-res? A ningú no li agrada pagar impostos, especialment quan es gestionen malament, i tanmateix, paga de gust aquest impost voluntari. Tothom sap que la meitat del premi va a Hisenda, més totes les restes que no es van a cobrar. És perquè Montoro ens cau simpàtic, que li fem aquest regal?

L’explicació, és clar, no és que ens agrada contribuir als ingressos de l’estat. Segurament no hi ha més que interessos egoistes en el gest, i alhora un bon punt d’irracionalitat. Comprar loteria es fa amb una certa il·lusió, tenim fantasies agradables sobre el que faríem si ens toqués, així alimentem l’esperança de ser afavorits per l’atzar, com si la Fortuna es pogués seduir d’alguna manera, o endevinar-ne els viaranys. Per això hi ha tanta superstició quant als números. Fa gràcia sentir que n’hi ha de “bonics” i “lletjos”, o que en aquella administració toca més que en una altra. És clar, està situada en un poble que es diu “Sort” i té un nom que es pretén màgic. Ningú no s’adona que com més dècims s’hi venen, més probable és que hi toqui, sense que augmenti la probabilitat de cap número.

He llegit una explicació pretesament racional. Diu que neurològicament no estem preparats per estimar la incidència d’esdeveniments poc freqüents i que, per això, tendim a sobrevalorar la possibilitat que ens toqui la loteria, posem per cas. Però no em convenç gens. Si fos així, no sortiríem al carrer, per por de ser atropellats per un cotxe o atracats a mà armada, coses més probables que no pas que ens toqui la grossa. En realitat, crec que comprem loteria per motius més socials que una altra cosa. És un costum, no volem ser diferents dels altres, i, sobretot, no volem veure que els altres guanyen i nosaltres no. Així que, la compra de participacions és una assegurança contra la soledat. Ningú no vol ser menys ric que els de la vora. Si toca a la família (per això intercanviem loteria), o als amics, als companys de treball, als que fan el cafè al mateix bar, als que compren al mateix supermercat... com que també ens tocarà a nosaltres, ens estalviarem la dolorosa emoció de l’enveja per la seva felicitat. Així serem feliços.