L’estat ens roba

El títol no és pas un estirabot gratuït. Dic que és l’estat i no España perquè són les institucions estatals, amb el govern al capdavant, les que roben als catalans. No hi fa res que aquestes institucions hagin estat votades per ciutadans espanyols, que d’aquesta manera, amb plena consciència els uns i involuntàriament els altres, siguin còmplices. El cas és que els responsables de les institucions saben perfectament el que fan i per què ho fan. Rajoy ho va dir ben clar en una entrevista a Onda Cero; afirmà que no pot permetre el concert econòmic a Catalunya perquè això significaria trencar España, perquè crearia “unos problemas descomunales a todo el país”. Home, ja era hora, una veritat que s’obre pas entre les mentides, començant per la de l’operació diàleg. Qui afirma això sense enrojolar-se (Rajoy no s’avergonyeix de res, el seu cinisme i la seva barra són proverbials. Ja no li bota l’ull ni quan menteix, cosa que li passava quan encara tenia restes de sentit moral) sap que està dient que Catalunya és la mamella que alimenta España. I alhora el boc expiatori de la mala consciència del país. I també l’ase dels cops sobre el qual descarregar les frustracions generades per la manca de docilitat d’aquest mateix ase, tip d’arrossegar el carro pel pedregar. Que ni corredor mediterrani ens volen posar, no fos cas que ens anés millor (i a la resta de l’estat també, dit sigui de pas) i encara tinguéssim més ganes i diners per marxar.

Ja es veu ben bé que l’estat, conscient que ens roba, sap que només per la força ens pot retenir. La resta, les apel·lacions a la llei, a la igualtat dels ciutadans, al dret dels de Valladolid, Sevilla o Pontevedra a decidir si els catalans segueixen formant part de l’estat o no, no són més que cortines de fum que amaguen el bronze dels canons amb què ens amenacen. No és l’article 155 de la Constitució que volen aplicar, sinó el 8, que dóna a les Forces Armades la clau i el bastó per sotmetre els rebels, encara que les armes d’aquests no siguin altres que fulls de paper dipositats en una urna. Contra les urnes, de moment, ja tenen pensada l’operació precinte. Han tingut una bona idea, els precintes s’assemblen molt a les mordasses, les que ens volen posar perquè no parlem, i perquè no siguem.