Gall o estruç?

Confesso que m’ha sorprès l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega. Si van obeir el mandat del Parlament i del poble de Catalunya, van haver de desobeir les ordres del TC. Per què negar-ho, doncs? A què ve fer creure que les instruccions del TC no eren prou clares o comminatòries? Hem estat davant d’una nova escenificació de la puta i la Ramoneta, només que ara davant d’un tribunal? Per què hem tingut la impressió que els acusats han fet l’estruç en lloc de fer el gall durant tota la setmana? És que Martin Luther King, havent desobeït les lleis segregacionistes americanes, feia veure que les desconeixia? No, Luther King, segur que la raó s’oposava al racisme, desobeïa amb plena consciència i així ho manifestava arreu. Manta vegada fou empresonat per això. La seva Carta des de la presó de Birmingham n’és prou testimoni.

He estat perplex, doncs, tota la setmana, fins ahir, que vaig poder seguir tant les conclusions del fiscal com les darreres al·legacions dels acusats. Del fiscal em va fer gràcia la ingènua confessió que el vertader públic del judici és l’Estat. “Avui parlaré en castellà donada la importància dels fets que he d’exposar. Millor que s’entengui bé i no calgui cap traducció”. No calia que patís tant, España ja sap que ha fet bé el seu paper de botxí. I també em va semblar entendridora la seva insistència que “no s’estava jutjant la voluntat popular”. I aquesta, precisament, és la qüestió. Per això em va agradar que Mas, després d’una setmana en què molts hem contingut l’alè, aclarís l’estratègia de la seva defensa, i de la millor manera possible, amb un atac: “Volíem plantar cara davant d’un govern espanyol que volia impedir que la gent participés en aquell procés”. La desobediència és només conseqüència del conflicte polític. Així, doncs, el que es jutja no és la desobediència, en contra del que diu el fiscal, sinó l’èxit de la consulta.

Dir explícitament i sense matisos que s’havia desobeït, hauria facilitat la feina del tribunal, i de retruc, hauria relaxat la mà que mou la titella. De sobte, l’afer hauria estat simplement jurídic: és allò que si admets la culpa, ets culpable. Ara no, ara és un conflicte polític. Tot torna a ser al seu lloc: s’ha jutjat el poble. Un gall, i no pas un estruç.