Compte, pares a la grada!

Quince minutos antes de la suspensión del partido, le dije al delegado local que llamase a la fuerza pública (ésta tardó 25-30 minutos, no sé si es porque no pudieron antes o porque no se le avisó hasta que se lió la tangana). Una vez duchado, pude acceder a mi vehículo acompañado de la fuerza pública”. Aquestes són les darreres frases de l’acta de l’àrbitre. No era pas una final de Lliga, ni la Supercopa, ni la Champions, on sembla que els equips s’hi juguen la vida i els afeccionats l’honor. Era un partit d’infantils, una colla de nens de menys de 14 anys, a Alaró, Mallorca, diumenge passat. Una batussa entre dos nens per una entrada violenta seguida per una entrada de pares al camp, en defensa o contra els jugadors d’un i altre equip, però sempre contra l’esport, l’educació i la decència, va acabar amb una baralla amb insults, puntades i cops de puny d’un nombrós grup d’enfurismats pares. Això mentre algunes senyores cridaven a l’ordre als familiars “¡Qué vergüenza! ¡Por favor, señores, que hay niños!”. Jo sempre he pensat que jugar és molt instructiu. Hom aprèn a respectar les regles que permeten jugar mentre s’ho passa bé. En efecte, els nens que practiquen un joc col·lectiu aviat saben que si no juguen correctament seran exclosos. Per analogia, molts aprenen que conduir-se moralment consisteix a respectar certes normes de convivència que beneficien tothom. L’escena descrita més amunt no és un fet aïllat. Arreu, pares que no haurien de tenir fills, donen les pitjors mostres de mala educació a aquells que haurien d’educar-se amb el seu exemple: insulten greument els àrbitres, els contrincants dels seus fills o els seus mateixos fills quan no juguen com ells voldrien o quan no guanyen el partit. Quanta frustració amagada palesen aquests pares! Quanta projecció de les seves mancances! És com si diguessin: “Jo sóc un fracassat, però tu, nen, has de triomfar. I no hi ha millor triomf que la victòria! Has de guanyar al preu que sigui!” I així empenyen els nens a competir, no pas a jugar. Una competició on només val guanyar, a qualsevol preu. I els pares d’Alaró ho han escrit amb els seus punys, damunt del camp de joc. Tant de bo, per un cop (i no de puny), no sigui cert allò que els testos s’assemblaran a les olles!