El nuvi de la mort

La fi del nostre camí és la mort, és l’objecte inevitable de les nostres mires. Si ens fa por, com podrem caminar?” Si aquest pensament ens esglaia, com podrem fer cap pas endavant sense que ens tremolin les cames? El remei de la gent comuna és no pensar-hi. Però això no és pas intel·ligent sinó un covard i estúpid amagar el cap sota l’ala, com faria un ruc que caminés de reculons per tal de no veure el final del camí.

Sòcrates digué fa dos-mil cinc-cents anys que filosofar és aprendre a morir, com ens recorda també Montaigne més amunt. Entre nosaltres, però, l’única forma de pensament que s’ha preocupat de preparar la gent per a la mort és el Cristianisme, que aquests dies celebra el seu dogma fonamental: mort i resurrecció de Jesucrist. Només hi ha un problema, en aquesta filosofia, i és que per eliminar la por a la mort hom la nega alhora que inventa una vida eterna, però sense el cos. Però això no resta valor a l’enorme aportació del Cristianisme quant al fet de la mort, i assenyala la necessitat d’una vertadera educació laica per a la mort, absent a la nostra cultura.

En efecte, entre nosaltres només hi ha silenci i ocultació davant de la mort, o al contrari: la més barroera de les actituds. Fa pocs dies, los novios de la muerte, això és, els membres de la Legión, van cantar el seu himne: la marxa nupcial del soldat que es disposa a casar-se amb la mort, davant d’uns nens i dels seus familiars a l’Hospital Materno de Màlaga, dins dels actes de celebració de la Setmana Santa. No es perdin la lletra: “Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera. / Soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera”. Ja entenem que aquells, la feina dels quals consisteix a matar o a morir, necessiten si més no amistançar-se amb el futur proper. Més tràgic i llastimós és que el ministerio de Defensa ordeni fer onejar la bandera a mig pal a tots els quarters per la mort de Crist. Un Real Decreto, fet promulgar per Carmen Chacón, que tan bé han enterrat fa poc, diu que, en cas de dol nacional per la mort del titular de la Corona, del president del govern o de soldats morts en combat, es farà així. Me n’assabento ara: equiparen el misteri cristià amb algun d’aquests tres casos?