A rebentar

Als humans ens agrada reunir-nos per menjar. Aquesta constatació no explica res, per bé que s’hagin escrit molts llibres que descriuen aquest combinat de necessitat i cerimònia que converteixen un àpat en un fenomen social. L’acte de menjar té una força centrípeta extraordinària i arreplega al seu voltant tota mena d’activitats autònomes que, unides al menjar, s’enriqueixen i canvien de sentit. Sovint, en tornar cap a casa després de l’àpat de boda al qual acabem d’assistir, ens preguntem si ens hem reunit per acompanyar aquells que es casaven o si hem assistit a una versió europea i actualitzada del potlacht dels pobles primitius, cerimònia comunitària que consistia a ingerir la major quantitat possible d’aliment en unes hores i a fer-lo malbé –llençar-lo, literalment– en la mateixa mesura quan els estómacs ja no podien acollir més aliment o beure.

He llegit que els menjars multitudinaris són un atavisme resistent de l’ànima humana –potser seria millor dir de l’estómac–, que recorda quan els homes vivien a les cavernes i havien de sumar esforços per tal de caçar els grans mamífers que constituïen una part important de l’aportació de proteïnes a la seva dieta. Aleshores els menjars comunitaris –això és, de tota la tribu i fins i tot de vàries– devien ser habituals; servien per assaciar la fam, per planificar noves caceres i alhora per cohesionar els grups socials, de manera que els individus havien d’acabar associant, a la força, la possibilitat de menjar amb la reunió del grup. Aquesta explicació no dóna compte, tanmateix, del fet que ens agrada afartar-nos fins a rebentar.

Potser una explicació parcial es trobi, un cop més, a cavall de la biologia i l’antropologia. Estudis fets sobre els ossos dels nostres primitius avantpassats demostren que aquests passaven per èpoques de gran penúria d’aliment, que només resistien els més ben peixats. Estar gras, doncs, era una garantia de supervivència en les fases de misèria. Dit això, donem la benvinguda a la fartanera lleidatana de l’Aplec del Caragol. Avui coincideix amb l’inici del Ramadà dels musulmans, un deure religiós per a aprendre humilitat i paciència amb el dejuni obligat. No em diguin que tot plegat no sembla una paradoxa. I cap antropòleg no la desfarà.