Heretareu la Terra

Si gastes més que no pas ingresses, per molt que tinguis estalviat, un dia et quedes sense fons i has de viure a crèdit. Però el crèdit –si te’n donen– s’ha de tornar amb interessos. Per tot plegat a mi no m’agrada deure diners. Fill de pagesos com sóc, a casa sempre he sentit que si en gastes deu n’has de tenir vint a la guardiola, i mentrestant, cal estar-se’n, llevat d’imprevist o despesa per malaltia. De resultes d’aquesta educació sempre he pensat que la gent que estira més el braç que la màniga o té la mà foradada fan malament perquè un dia o un altre es troben en un destret. Però ara acabo d’assabentar-me que jo mateix formo part d’aquest col·lectiu immens d’eixelebrats i malgastadors. De fet, és la humanitat sencera, encara que més uns que d’altres. Dimarts passat va ser el Dia de la Sobrecapacitat de la Terra, que cada any escau abans. La raó és evident: cada any gastem abans els recursos que el planeta és capaç de generar o reciclar durant el mateix període. Cada any talem més boscos que els que plantem o els que creixen naturalment; cada any contaminem les aigües per damunt del punt de reciclatge espontani; cada any emetem més gasos verinosos que els que l’atmosfera pot dissipar.

Som els hereus simbòlics d’aquells a qui Déu va dir: “Engendreu i multipliqueu-vos i ompliu la Terra i senyoregeu-la i domineu els peixos de la mar, els ocells del cel i tots els rèptils que s’arrosseguen per la terra. Déu digué: Us dono totes les plantes que granen arreu de la terra, tots els arbres que lleven fruit amb llavor, perquè us serveixin de nodriment.” A fe de Déu que ens ho hem pres seriosament, això de multiplicar-nos i de considerar nostres totes les coses que hi ha a la Terra. Tant és així que ara els humans som la pitjor plaga del planeta i actuem com si tot allò que hi creix i tota cuca vivent es pogués aprofitar fins a la seva desaparició. Convé recordar que això no és pas d’ara. Civilitzacions com la maia o l’arxiconeguda de Rapa-Nui van cuidar a desaparèixer per esgotament dels seus recursos. I, per bé que ja fa segles que tenim qui ens pinta els averanys més negres, com Malthus, temo molt que, com sempre, no pensarem en santa Bàrbara fins que troni de debò, per bé que aleshores ja no tinguem aixopluc.