Prendre partit

Prendre partit no és fàcil. Hom s’ha de mullar; ha de mostrar les seves preferències i, eventualment, ha d’abandonar el lloc. Frases com ara “més val boig conegut que savi per conèixer”, il·lustren de biaix el punt fins al qual ens fa mandra canviar, moure’ns. Por al risc, manca d’energia per afrontar el canvi, mandra, són els puntals de l’immobilisme que ens condemna: a mantenir una relació tòxica, a aguantar un cap que menysté, a sotmetre’s a una injustícia continuada, a romandre subjugat a un estat que roba i humilia...

Durant anys, segles, els catalans hem romàs en aquesta tessitura. Derrotats militarment (dilluns, amb la Diada, rememorem el fet) i, un cop llepades les ferides, ens hem adaptat a l’assimilació política, social i lingüística amb l’esperança de l’esclau que creu que, íntimament, pot ser lliure fins i tot carregat de cadenes. Aquesta actitud estoica ha dut a l’autoengany. Catalans eminents s’han cregut espanyols com els altres, fins que la realitat del menyspreu i la discriminació els ha fet veure la llum. Ja és història la frase del general Joan Prim al Congreso de los Diputados, del 27 de novembre de 1851: “Los catalanes, ¿Son o no son españoles? ¿Son vuestros colonos o son vuestros esclavos? Sepamos lo que son, dadles el lenitivo o la muerte”. Frase que, tanmateix, revelava una voluntat sincera d’integració, de prudència i del “seny” que diuen que ens caracteritza. El mateix que a Prim li féu pronunciar, en una altra ocasió, ara sí, en la nostra llengua: “Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure”. Fidels a aquesta actitud, la proclamació de l’Estat Català dins la Federació Espanyola, promoguda per Bartomeu Lostau a la Diputació de Barcelona el 9 de març de 1873, o la declaració de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola de Companys, de 6 d’octubre de 1934, són més que expressions de voluntat d’integració que de ruptura. Ja no dic res de l’ànim que ha presidit els darrers quaranta anys, i així fins 2010. Però ara ja s’ha acabat. España s’estima molt tal com és, tant com no ens estima tal com som. En bona hora decidirem. Encara que tinguem mandra o ens resulti incòmode, no ens podem permetre l’equidistància, l’abstenció o la indiferència. O són còmplices o són covardes.