Madero-Maduro-Mà dura

Estamos ante un acto... ehhh, ehhh, que el meterlo en la cárcel, claramente autoritario. Ehhh, ehhh, impropio de un país democrático. Ehhh, es decir, no se puede meter en la cárcel a nadie por sus ideas políticas o por tener posiciones diferentes al gobierno.” (1/7/2017). “Venezuela fue hace tiempo un país democrático y en este momento no es un país democrático. En Venezuela hay presos políticos, hay personas que están en prisión por la única razón de pensar diferente de como piensa el señor Madero [sic.].” “Venezuela está en una deriva que la lleva inevitablemente, si no se para eso, a una dictadura, y por lo tanto, creo que todos los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo.” (20/9/2017).

Les anteriors són declaracions de Mariano Rajoy. El seu sentit, aparentment, és inequívoc: sembla dir exactament el que diu, literalment. Aleshores, ¿com és que aquestes frases semblen contradir-se absolutament amb praxi política i judicial d’España, on hi ha empresonats per raons polítiques i on s’està caminant inexorablement cap a una dictadura? Es contradiu, Rajoy? És que té presbícia (vista cansada, per a qui no conegui el terme) a l’esperit, que li permet veure tan bé de lluny i tan malament de prop?

Sort que Maimònides (1135-1204) ha vingut a auxiliar-me en el meu destret. El vell filòsof jueu va escriure una Guia dels perplexos per tal d’aclarir als creients l’obscuríssim sentit de les al·legories que apareixen a la Bíblia, al·legories que, com que no ho semblen, emmenen l’ignorant a entendre-les literalment, sense veure-hi el sentit amagat que tenen. Sota aquesta nova llum he entès, finalment, que Rajoy, quan parla de Venezuela, ho fa al·legòricament.

Allà on diu “dictadura venezolana” vol dir “democracia a la espanyola”; on diu “presos políticos” vol dir “políticos presos” i on diu “Madero” –quin lapsus linguae més deliciós– vol dir “Rajoy”; i on diu “los que pensamos y compartimos valores como la democracia, la libertad y los derechos humanos tenemos que hacer algo”, amb l’“hay que hacer algo” el que vol dir, metafòricament, és clar, referint-se a “los valores compartidos” és que “hay que acabar con ellos”. I a fe de Déu que s’hi ha posat.