Sense perdó

Anomenaríem clement o misericordiós un individu que, després d’haver-ne estomacat un altre, haver-li posat un dogal al coll i penjat fins gairebé ofegar-lo, afluixés l’estrebada de la corda per permetre-li tocar de puntetes a terra? Creuen vostès que el penjat hauria d’anomenar benefactor el seu botxí? Octavi August, el primer emperador dels romans, guanyà fama d’indulgent quan perdonà la vida de Gneus Cornelius Cinna, que havia format part d’una conspiració contra ell per destronar-lo. De fet, és el primer i darrer cas documentat que consta de perdó imperial en aquest tipus de circumstàncies. No obstant, Sèneca usà August de model al seu llibre De clementia, amb el qual pretenia educar el jove Neró. Al llibre, que conté un instructiu contrast entre el tirà i el bon governant, parla de la clemència com a virtut política, entesa aquesta al servei de l’emperador, això és, com a eina per a la conservació del poder gràcies a la fama de benvolença i de generositat que procura. No dubtin pas que dilluns els Jordis i els Consellers empresonats seran alliberats. Fet i fet, el Tribunal Suprem no farà altre que aixecar les mesures cautelars a canvi d’un rescat humiliant (en diuen fiança). Tot plegat per evitar l’escàndol, que aleshores ja no es podria justificar de cap manera, d’haver de reconèixer que hi ha presoners polítics que es presenten irregularment a les eleccions. L’alliberament serà presentat, segur, com una doble victòria del govern (és igual que formalment la decisió sigui d’un jutge; la separació de poders és nul·la de facto). D’una banda, el govern esgrimirà l’acceptació del 155 com una victòria. “Les hemos hecho humillar la cerviz”, diran, cofois, al consell de ministres. I de cara enfora: «Les hemos hecho acatar la ley». D’una altra, presumiran de clements i generosos, i encara es creuran magnificents. La virtut de la clemència, que està vinculada a la pietat, només neix de l’empatia: la que té un jutge en aplicar una pena amb prudent moderació. Però aquí no fa al cas: no hi haurà clemència sinó hipocresia en l’atenuació o ajornament d’una revenja sense perdó. I no hi ha hagut delicte –els empresonats mai no haurien d’haver estat acusats de res–, sinó reivindicació legítima de la llibertat d’un poble.