Jo també sóc adúltera

Al novembre del 1976, cinc mil dones es van manifestar a Barcelona per tal de donar suport a María Ángeles Muñoz, una senyora d’Albacete que havia estat acusada d’adulteri pel seu marit. Aquest l’havia abandonada el 1970, després de catorze mesos de matrimoni, deixant-la sense suport econòmic i amb la filla comuna de dos mesos. El marit va saber, el 1974, que estava embarassada, i la va acusar d’adulteri a fi de prendre-li la custòdia de la nena, a qui no veia des de feia quatre anys. No era una acusació menor, aleshores. L’article 449 del codi penal franquista del 1944 deia que cometia adulteri: “La mujer casada que yace con varón que no sea su marido y el que yace con ella sabiendo que es casada, aunque después se declare nulo el matrimonio”. El delicte es castigava amb una pena que oscil·lava entre els sis mesos de presó menor i els sis anys. Curiosament, l’article 452, referit a l’home, sense mencionar el concepte, deia que “el marido que tuviera manceba dentro de la casa conyugal, o notoriamente fuera de ella, será castigado con prisión menor”. Així, existia una notòria asimetria en la definició i en el tractament penal entre l’adulteri, només femení, i el amancebamiento masculí.

Deixant de banda l’enorme anacronisme d’aquesta llei franquista, la injustícia per via de desigualtat, clamava al cel. Sort va tenir María Ángeles dels bons oficis de la seva advocada, Anna Mercadé, i dels milers de dones que es van manifestar sota el lema “Jo també sóc adúltera”, en una reivindicativa campanya de suport. A la fi el marit va retirar la denúncia i va renunciar a prendre-li la filla. La despenalització de l’adulteri no trigaria a arribar, just abans de l’aprovació de la Constitució del 1979, fent evident que la situació de la dona està íntimament vinculada al context polític general. Després del breu període que fou vigent la II República, durant la qual les dones van tenir dret a l’avortament, al divorci i a l’autonomia econòmica, aquestes van tornar-los a perdre al mateix temps que tothom perdia la democràcia i la llibertat. I ara, què esperem, amb un cínic president del govern a qui no el preocupa, posem per cas, la injusta escletxa salarial entre homes i dones? “No hablemos de eso”, diu. Doncs en parlarem.