La força de l'ànima

Hi ha una cosa que he de dir a la meva gent que espera al llindar que du al palau de la justícia. En el procés d’obtenir allò a què tenim dret no hem de ser culpables d’actes injustos. No ens hem de permetre de satisfer la nostra set de justícia bevent de la copa de l’amargor i de l’odi. Hem de conduir sempre la nostra lluita en l’elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre ens hem d’elevar a les majestuoses alçades per enfrontar la força física amb la força de l’ànima.” El text pertany al discurs I have a dream que Martin Luther King va pronunciar a Washington el 3 d’agost del 1963. Aquell memorable parlament començava recordant que l’any 1863 Lincoln havia abolit l’esclavitud. Però tot seguit recordava que cent anys després els negres encara no eren lliures. Discriminats, vivien en una illa solitària de pobresa enmig d’un oceà de prosperitat, i la segregació els privava dels drets atorgats als americans des de la Declaració d’Independència.

Un any després, King rebria el premi Nobel de la Pau. El Comitè destacaria d’ell que era “la primera persona del món que ha demostrat que es pot dur a terme una lluita sense violència”. Recordo això en aquestes hores incertes a Catalunya perquè el discurs de King em sembla perfectament adequat i oportú. En efecte, la violència no suma raó a cap reivindicació justa. King, que havia estat empresonat més de vint vegades, sempre pels delictes d’organitzar manifestacions de protesta i boicots, sabia que la força dels negres raïa en la raó i la no-violència. I sabia que, altrament, els blancs americans tindrien l’excusa perfecta per negligir totes les reivindicacions dels negres.

El proper dimecres, 4 d’abril, farà cinquanta anys que Martin Luther fou assassinat a Memphis. El dia abans havia pronunciat un sermó: “I have been to the mountaintop”, (he estat a dalt de la muntanya), on recordava la figura de Moisès, que havia dut el seu poble fins al Sinaí, des d’on es veu la Terra Promesa, però no hi havia arribat. Tampoc no hi arribaria King. Però aquí som per recordar-ho. Esperem que nosaltres arribem dalt de la muntanya, hi plantem l’estelada i, a més, acabem de baixar per l’altra banda.