Crònica d'una mort anunciada

El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagadas de pájaros.” Amb aquestes paraules comença l’obra el títol de la qual inspira aquest article. La narració de Gabriel García Márquez avança des de la primera línia el seu desenllaç, com si fos una novel·la negra escrita en sentit invers. El que segueix a les primeres línies és una sorprenent reconstrucció del moment fatal, que manté la impossible intriga fins al final del llibre, on es narra allò que al començament s’anuncia. El final de Mariano Rajoy podria ser reproduït fàcilment amb la mateixa tècnica: els seus inicis com a mentider professional amb la seva descripció del desastre ambiental del Prestige: “Son hilillos de plastilina”; la seva maduració com a piròman antiestatut de Catalunya, la seva corrupció a títol personal i institucional –sobres amb diners i venda d’adjudicacions d’obres–; i la seva fugida endavant legalista contra el Referèndum d’autodeterminació i la Generalitat, han anat cavant la seva tomba política. El ganivet de la Gürtel no ha estat més que l’eina del matador un dia de Sant Martí ajornat a la primavera.

A la novel·la de Márquez, els germans Vicario, de professió matadors de porcs, han de netejar l’honor de la família, tacat perquè presumptament Nasar ha desflorat la seva germana, fent-la inhàbil per al matrimoni. Ells no volen matar-lo, per això, amb l’esperança que algú els aturi, proclamen a tort i a dret les seves intencions. Mai no hi ha hagut una mort més anunciada que aquesta. Al final tothom ho sap menys aquell que ha de morir. La mare del narrador intenta avisar la mare de la víctima. El seu marit li pregunta on va: “A prevenir a mi comadre Plácida –contestó ella–. No es justo que todo el mundo sepa que le van a matar el hijo, y que ella sea la única que no lo sabe.

–Tenemos tantos vínculos con ella como con los Vicario –dijo mi padre. –Hay que estar siempre del lado del muerto –dijo ella.” Justament això darrer és el que ha fet Rivera al Congrés: fer costat al mort.