Meditació sobre una granera

Aquest senzill bastó, que ara veieu repenjat descuidadament en aquell racó oblidat, l’he vist tot florit. Era curull de saba, ple de fulles i de rebrots; però ara, pobre, els humans, que debades intenten imitar la naturalesa, li han lligat un plomall de branquillons al voltant del tronc; ara, com a molt, és exactament el contrari del que era. Ara és un arbre capgirat, el tronc a terra i l’arrel enlaire; ara és una granera, l’eina de l’escombriaire, condemnada a fer la seva feina, i, per un destí capritxós, destinada a fer netes les coses mentre ella mateixa és lletja. A la llarga, gastada fins a l’extrem, serà llançada a la brossa o condemnada al seu darrer ús: encendre un foc de llenya. No podria treure’s d’aquí una analogia amb la condició humana?

Fixeu-vos-hi bé: la naturalesa envia l’home al món fort i alegre, amb cabell damunt del cap, de manera que aquest vegetal pensant té totes les branques al seu lloc, fins que les destrals de la disbauxa i intemperància tallen tots els brots verds i li deixen pelat el tronc. Aleshores el bastó revellit i malaltís es posa perruca, i es valora per la seva artificial mata de cabells, tots estarrufats, que provenen de cranis aliens. Però avui aquesta escombra granera vol sortir a escena, orgullosa dels nous branquillons de bedoll, coberts de la pols recollida agranant el terra de moltes cases. Si fóssim prou vius, hauríem de riure’ns de la seva vanitat ridícula. En efecte, si l’escombra és la representació simbòlica d’un arbre dret sobre el seu cap, què és sinó un home? Doncs igual: un ésser capgirat; l’animal esclafant el racional, el cap als talons, arrossegat per terra. I, tanmateix, amb totes les seves falles, aquest home té grans idees, somia truites, es proposa ser un reformador universal i corrector d’abusos, apariador de greuges. I així porta totes les corrupcions amagades a la llum, aixeca una gran polseguera on abans no hi havia gota de polsim, i respira tota l’estona la mateixa pols que vol eliminar escombrant. Els seus darrers dies, tot repapiejant, els dedica a caure en els vicis que criticava. Fins que, gastat fins a les arrels, com el seu germà bessó (la granera, és clar), és llençat a la deixalleria de la tomba o usat per encendre flames perquè altres s’escalfin.