Una dona de poble

La vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va entrar pel balcó per tal d’obrir l’entrada. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís.

És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. L’hereu no havia tornat de la guerra.

Ja no era ben jove quan li van trobar nuvi: un noi del poble, l’hereu d’una família molt religiosa. Ell ja havia tingut una altra xicota abans, però no havia sabut triar. La Carme pertanyia a una família republicana –després de la guerra els anomenaren rojos–, de les que no anava a les processons. Per això, quan la germana del seu xicot es va casar i no la van convidar a noces, va veure clar que no la volien i que el seu promès, un covard, era incapaç de desafiar els pares i l’oncle, tan missaires i convencionals com durs de cor.

Així fou com l’Eugènia, que pel nom mereixia una sort millor, es va prometre.

–Has estat prou de sort, li van dir. – Pobra com ets, i amb el germà que tens, ja fa prou l’Hermenegildo de voler-te. El casament, però, es va anar ajornant. Primer, perquè mentre vivien els pares d’ell, la casa era molt petita i no s’hi cabia. I és clar, es donava per fet que ella no deixaria sols el seu pare vell i el seu germà incapacitat a la casa del raval. Primer va morir la futura sogra; i durant anys, l’Eugènia, sense haver-se casat, va fer de dona de la casa de l’Hermenegildo. Aquest i son pare van tenir sempre el plat a taula, que ella cuinava i els duia en un cistell. Després va morir el pare d’ella, i encara son germà, i tot restà igual. Havien passat els anys. Tampoc la mort del sogre no va canviar res. Els promesos s’havien fet vells i un mal entès sentit del pudor i la decència pública mantenia cadascú a casa seva. Però ella li rentava la roba i li duia les sopes cada dia. Només van viure junts els dies de la malaltia de l’Hermenegildo, que va morir de càncer de pulmó, i perquè la cura del malalt s’ho valia. En acabat, sola, va tornar a casa. Allí, sola, va tenir l’infart cerebral.