Digui, digui!

Fa uns dies un amic em va enviar un acudit religiós que circula per les xarxes. L’acudit comença dient que el text que segueix, i que tradueixo del castellà, es va trobar enganxat a un tauler d’anuncis parroquial, a la porta de l’església. Diu així: “Quan entris en aquesta església és possible que escoltis la crida de Déu (en castellà té més sentit, perquè el terme és llamada). Però és poc probable que et truqui al mòbil. Gràcies per apagar el teu telèfon. Si vols parlar amb Déu, busca un racó tranquil i conversa amb ell. I si vols veure’l directament, envia-li un whatsapp mentre condueixes.”

Imagino que al meu amic, que és capellà, l’acudit li feia gràcia per allò de “més val riure que no pas plorar” de les coses que, fent missa, deu veure i sentir a alguns parroquians. Jo mateix, que no vaig a missa, llevat de bateigs, bodes o enterraments, ho he fet fa poc en dues ocasions pel darrer motiu. A la segona em va sobtar molt el capteniment dels feligresos: uns consultaven els seus mòbils i, ostensiblement, enviaven i rebien missatges escrits; molts d’altres xerraven sense parar, i no pas del difunt o del dol de la família, sinó de temes diversos. Ho remarco perquè era inevitable sentir-los i perquè la xerrera impedia, literalment, escoltar el capellà, malgrat que la veu d’aquest arribava a través dels altaveus de l’església. I també perquè tenia força interès a sentir-lo, car el capellà, jove, nascut a Guinea Equatorial, tenia una excel·lent dicció catalana. La qual cosa em feu pensar que l’oficiant era un perfecte exemple d’integració social i cultural, modèlic per als qui porten molts anys vivint aquí i no diuen un mot en català. També vaig adonar-me que la crida de Déu, o vocació (en castellà llamada, que fa joc amb l’acudit) cada cop és més feble entre nosaltres. Si, en canvi, sembla més forta la crida (llamada) del mòbil, encara que no sigui Déu qui està a l’altra banda de l’aparell, i quan no, la xerrera insubstancial i mancada de respecte per l’acte religiós i per la gravetat del lloc i el moment. En efecte, no cal ser de missa per saber que a l’església, com a qualsevol centre de culte (incloc els temples del saber o aules de les escoles), hom ha de saber estar, per respecte, dignitat i educació.